10 reptes per al 12-M

No sempre passa que el més urgent és també el més important, però els reptes que tenim com a país per als anys immediats són inajornables i estratègics. A les portes d’una campanya electoral hauria de ser previsible que el gruix dels debats se centrés en què passarà l’endemà de les eleccions i en com hauria de ser el govern que ha d’assumir la responsabilitat de liderar els canvis a fer, però ja hem vist en altres eleccions que les raons que porten a decidir el vot sovint estan lluny de l’acció de govern.

En un moment en què les dades macroeconòmiques brillen com feia anys que no passava, els governs de torn no sembla que en recullin els rèdits. A Catalunya tenim l’atur en mínims històrics, amb més treballadors que mai contractats; el creixement econòmic està per sobre de la mitjana dels països del nostre entorn; les xifres d’exportacions de la indústria catalana no paren de créixer i s’atrauen inversions estrangeres de primera divisió. La llista pot ser molt llarga, però en la cruïlla en què ens trobem hi ha reptes polítics, socials, econòmics i ambientals que mereixen resposta. Vegem-ne alguns.

Blindar-se de les sequeres. La sequera forma part de la normalitat del nostre clima mediterrani, però el canvi climàtic ha convertit en norma el que era una excepció. En pocs anys cal completar les infraestructures necessàries, algunes ja iniciades, centrades a dessalar aigua del mar. És possible tècnicament i ens cal no ser vulnerables en aquest àmbit.

Sobirania energètica. També ha de ser possible tècnicament aprofitar el sol i el vent que tenim a Catalunya per no dependre energèticament dels altres ni de les conjuntures, cosa que ens garantiria un potencial i una estabilitat molt valuosos.

La recerca com a bandera. El model econòmic de Catalunya ha de girar entorn de la recerca i de la transferència a la indústria dels bons resultats que s’obtenen en diversos àmbits. Tenim les bases per fer bones polítiques en aquest àmbit, però han de continuar essent una prioritat per no frustrar la dinàmica que s’ha aconseguit.

Modernitzar l’administració. Part de la nostra competitivitat depèn de la capacitat de l’administració de donar respostes eficients. Avui no passa. Per espinós que sigui el tema, cal abordar el model de funció pública i els procediments que se segueixen, i aprofundir encara més en la digitalització.

Pobresa zero. Tot i la lleugera millora dels darrers dos anys, com a societat hauríem de trobar inacceptable que la taxa de risc de pobresa o d’exclusió social afecti l’entorn del 20% de les famílies catalanes. Un país digne i que es preocupi per la cohesió ha d’activar els mecanismes per combatre aquest fracàs col·lectiu, que encara és més dolorós quan veiem que, amb l’esforç fiscal que es fa des de Catalunya, hauríem de poder oferir millors solucions.

Educació. Les decisions de fa una dècada impacten en els resultats d’avui, igual com passarà amb les decisions d’avui en el futur. És essencial que ni el partidisme ni la mirada curta marquin el debat sobre l’educació i es busquin els consensos per definir el model. O és un èxit col·lectiu o serà un fracàs col·lectiu.

Més habitatge. Un dels efectes de la Catalunya dels 8 milions és la falta d’habitatge, que constitueix una preocupació transversal de la societat, amb preus de rècord, que no són assumibles per a la majoria i suposen un fre per a l’emancipació dels més joves, cosa que repercuteix també en la preocupant falta de natalitat per mantenir una estructura social sostenible.

Emergència lingüística. Les dades d’ús social del català empitjoren, especialment entre els més joves. A més de l’escola, cal fer els deures sense demora en l’àmbit audiovisual com ha fet, per exemple, la televisió pública amb la programació infantil. El català és el nervi de la nació i el govern ha de prioritzar-lo.

Finançament. Els serveis públics només funcionen si es financen de forma adequada. La bona gestió és un deure, però és una fal·làcia atribuir-ho tot a la gestió. Ser els tercers de l’Estat a pagar i els catorzens a rebre té un impacte directe en la vida de tots els catalans. El context actual hauria de permetre revertir això si se situa com una prioritat política.

Referèndum. La política no és neutra en la vida de la gent. La forma de governar-se, de distribuir els recursos o de fixar l’ordre de prioritats defineix el país que tenim. Poder decidir, en un referèndum acordat i vinculant, és el mecanisme normal en democràcia per decidir el futur del nostre país. El que ara ens diuen que és impossible, s’ha de convertir en inevitable, com ha passat també amb l’amnistia.

Per fatigant i frustrant que pugui ser la política, és encara l’eina que tenim per millorar el nostre present i el nostre futur. Ens anirà millor si votem amb el cor, i també amb el cap.