El repte de Piketty

Thomas Piketty, els llibres del qual han tingut un impacte enorme, és un brillant intel·lectual d’esquerres però també un economista molt important per les seves contribucions estrictament acadèmiques. No és, evidentment, el primer economista que ha estudiat la desigualtat. Però ell ho ha fet amb instruments, dades i idees noves. Així, a ell es deu la focalització en l’1% i el 0,01% més ric. Amb d’altres, ha descobert el desmesurat augment, en les darreres dècades, de la proporció de renda i de riquesa en mans d’aquests segments de la població. Fa uns anys algú em va preguntar si Piketty era material de Nobel. Vaig respondre que, per a mi, una combinació d’Anthony Atkinson -ara ja malauradament desaparegut-, Piketty i potser algú més seria perfectament plausible.

La setmana passada va presentar el seu darrer llibre, Capital i ideologia (Edicions 62), al Palau Macaya. A l’acte hi va haver comentaris sobre les pàgines que el llibre dedica al procés català. En aquestes pàgines, Piketty comparteix una visió estesa a l’esquerra europea: l’independentisme català deu molt al desig de classes mitjanes riques de rebaixar la seva càrrega fiscal. El 2012 vaig conversar amb un diputat alemany de Die Linke (L’Esquerra). Es va sorprendre de saber que Catalunya no era primera sinó quarta en renda per càpita a Espanya. Hem de tenir present que quan ens expliquem en termes d’identitat o en termes de model territorial tenim més probabilitat que ens entenguin que quan es fa en termes de dèficit fiscal. En tot cas, potser perquè l’independentisme català ha facilitat un govern d’esquerres a Espanya i això no li acaba de lligar, l’actitud de Piketty a l’acte era receptiva. Va concloure plantejant un repte a l’independentisme: heu de fer saber a Europa quin és el vostre model fiscal europeu, quina actitud teniu envers les transferències intraeuropees, i si aspiraríeu a ser un paradís fiscal.

Intento adreçar el repte. No puc parlar, però, en nom d’un independentisme que és molt variat. Excepte per l’extrema dreta cobreix tot l’espectre polític. La qual cosa implica que no pot tenir un sol model fiscal. A més, personalment prefereixo definir-me com a sobiranista.

Així i tot hi ha alguns trets que són comuns a totes les varietats. N’esmento dos.

El primer és una opció decidida pel federalisme europeu. Els que vulguin aprofundir la UE en direcció federal tindran el suport entusiasta de l’independentisme català. Com a anècdota, a les penúltimes eleccions europees vaig fer campanya a Pàdua pel candidat liberal. El meu paper era transmetre que es podia ser alhora autodeterminista i federalista europeu. Aquest tarannà hauria de ser fàcil d’entendre. Des de Catalunya no és el mateix transferir competències a Brussel·les que a Madrid, que té un potencial molt més gran de no ser neutral. Així, una UE culturalment molt diversa no es malfiaria del català, ni tindria un interès especial en fer passar un corredor mediterrani pel centre de la Península. Barcelona seria una capital europea al Mediterrani més que la capital del nord-est peninsular.

El segon tret és que no hi ha cap segment de l’independentisme català que pretengui fer de Catalunya un paradís fiscal. No patiu: l’independentisme català donarà suport a qualsevol mesura que promogui la UE per evitar-los. La qüestió més aviat és si la UE les promourà.

A partir d’aquí haig de ser més personal. Comparteixo la visió ideal d’una UE modèlica en política social i compromesa amb la lluita contra la desigualtat, i entenc que això implica una fiscalitat potent i plenament federal. A l’expressar-me d’aquesta manera tinc, però, una inquietud. Catalunya és ara un contribuent net, en quantitats gens menyspreables, tant a Espanya com a la UE. Segurament, en una Europa integrada Catalunya transferiria menys del que ara fa a Espanya, simplement perquè estaria més a la vora de la mitjana europea que ara ho està de l’espanyola. No voldria, però, que la posició a favor del federalisme fiscal europeu es pogués interpretar com producte d’un desig de transferir menys. Per tant, em permeto manifestar que seria partidari que la UE tingués una política més generosa de suport als països en desenvolupament. En aquest marc, qualsevol benefici que Catalunya pogués obtenir, en relació a la situació actual, d’un federalisme fiscal europeu podria neutralitzar-se. I d’una manera molt satisfactòria, ja que el resultat net de totes les transferències estaria molt més ben orientat pel principi de necessitat a nivell planetari.