La repressió, i també la subversió
Per entendre allò que va de la victòria independentista del Primer d’Octubre de 2017 fins a la seva (relativa) desfeta a les eleccions catalanes del 12 de maig de 2024, cal considerar, en primer lloc, el paper de la repressió exercida per l’Estat. Amb el referèndum l’Estat va veure realment amenaçada la seva integritat, i ara galleja d’haver sabut revertir la situació. La lògica de la repressió, però, posa l’accent en la nostra por. I de por n’hi ha hagut. Ara bé, la por no ho explica pas tot.
A l’hora de buscar altres determinants m’ha semblat suggestiu el recent article “Hem estat subvertits” de Ayaan Hirsi Ali (Somalia, 1969) a The Free Press. No per discutir-ne el posicionament polític conservador de l’autora, sinó pel testimoni que recull de l’antic espia rus Iuri Bezmenov (1939-1993), que va desertar el 1970 i finalment es va instal·lar al Canadà. És de Bezmenov, doncs, el relat de la pràctica de la subversió a què recorria el KGB. De què es tractava?
La idea és que per sabotejar i controlar un país determinat, el KGB l’intervenia en quatre fases: desmoralització, desestabilització, crisi i normalització. La primera fase era la més llarga perquè havia d’afectar de ple una nova generació. Calia desacreditar valors i institucions per tal de crear un “autoodi civilitzatori”, inculcar idees autodestructives i estendre la desconfiança en la pròpia societat. Després venia una segona fase de desestabilització que fomentava la polarització i fragmentació social i política. Arribats a aquest punt, la crisi –tercera fase– ja era autopropulsada per la mateixa societat, enfrontada interiorment. Finalment, en la fase de normalització del procés de descomposició, l’enemic ja en prenia el control “sense haver disparat ni un sol tret”, deia Bezmenov.
Doncs bé: penso que podem aplicar aquesta lògica de combat polític a allò que hem viscut a Catalunya. Després de l'1-O, s’ha entrat en un període llarg de desmoralització que ha soscavat la confiança en nosaltres mateixos. La propaganda per desacreditar els líders i atribuir a la lluita per la independència tota mena de declivis, reals o imaginaris, ha estat intensa i eficaç. Un cop desmoralitzats, s’ha desestabilitzat internament el sobiranisme fins a fragmentar-lo i enfrontar-lo. Llavors s’ha entrat en una crisi que ja no ha necessitat ser empesa des de fora. Finalment, l’unionisme espanyolista ha pres el control de la societat catalana. Era l’objectiu del 155 entès en un sentit ampli.
Es pot dir, doncs, que l’estratègia de subvertir una societat en la qual vuit de cada deu ciutadans aspiraven a poder-se autodeterminar, hauria triomfat. L’adversari hauria aconseguit convertir un desafiament radicalment democràtic en una decisió suposadament unilateral i autoritària. Una retòrica intencionadament confusionària que l’independentisme ha comprat ingènuament. Suspendre un govern i un parlament elegits democràticament és una bona manera de posar en qüestió les institucions de la Generalitat. Les ofertes de diàleg, els indults i qui sap si l’amnistia, haurien desestabilitzat les forces cíviques i polítiques, abocant-les a una successió de greus crisis internes. Les fases s’haurien sobreposat acceleradament en poc més de mitja dotzena d’anys. I s’hauria aconseguit que l’adhesió a la promesa independentista perdés més d’un terç del suport, afectant principalment la generació més jove.
Com que soc poc amic de les teories conspiratives, no diré que aquest procés de subversió interior hagi estat resultat d’un disseny global. Però és obvi que hi ha hagut una operació Catalunya per desacreditar l’independentisme. Coneixem el pla del PP de propaganda anticatalana per fer descarrilar un Estatut ja prou debilitat i al qual es va afegir el Tribunal Constitucional. També sabem que el president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, va orientar la judicatura cap a un patriotisme que ha justificat la guerra jurídica. I tot just fa sis mesos, amb poc o molt pla al darrere, però amb un clar esperit colpista, Aznar encara aconsellava allò de "el que pueda hablar, que hable; el que pueda hacer, que haga; el que pueda aportar, que aporte; el que se pueda mover, que se mueva”. Un consell fins i tot seguit, sembla, per alguns àrbitres de futbol. Per no parlar de les astúcies tàctiques més dissimulades però ben trenades del president Pedro Sánchez a l’hora de negociar i debilitar l’independentisme.
Sigui com sigui, poc o molt planificat, l’intent de subversió hi ha estat per bé que, afortunadament, encara no s’hagi consumat del tot. I cal esperar que l’actual pèrdua de control sigui reversible.