Representativitats

Vaig dedicar l'article de la setmana passada a analitzar fins a quin punt l'alegre equiparació del like anònim i erràtic de les xarxes socials amb el vot polític nominal, transparent i reglat d'unes eleccions podria acabar generant una disfunció greu en el sistema de representació parlamentària. Al cap d'uns dies vaig llegir, amb una certa estupefacció, que alguns polítics havien entrat de ple en aquest estrany joc. L'Anna Mascaró en parlava dissabte passat a l'ARA. El tret al peu resulta inaudit, sobretot si el plantegem a llarg termini. Barrejar una cosa tan culturalment juràssica i estèticament tronada com els festivals de Benidorm i d'Eurovisió amb la política institucional diu molt del nivellàs dels nostres representants. Una alimentació intel·lectual basada exclusivament en piulades compulsives i en sinopsis d'esquemes de resums de dossiers de premsa llegits en diagonal i amb el mòbil a l'altra mà acaba tenint aquests efectes. És una dieta malsana. I tot això no ha fet res més que començar. A La fabrique du crétin digital el neuròleg francès Michel Desmurget considera que es tracta d'un procés d'alienació col·lectiva sense precedents ("Jamais sans doute, dans l'histoire de l'humanité, une telle expérience de décérébration n'avait été conduite à aussi grande échelle"). 

Amb Eurovisió o sense, en tot cas, sembla que la qüestió de la representativitat parlamentària no passa pel seu millor moment. No fa gaire, la frase "no ens representeu" era força habitual. La pronunciaven minories polítiques que, tot i continuar sent minories, ara manen o bé influeixen directament en els qui manen. Un cop a la trona, la frase s'ha deixat de sentir de cop i volta. Aquest emmudiment sobtat resulta ben significatiu, però el problema de la representació política segueix on era. Abans de l'eclosió –en termes històrics, recentíssima– de determinades identitats, la representativitat es referia genèricament a la ciutadania entesa com una confluència d'opcions ideològiques. El Parlament era representatiu quan el nombre de diputats socialistes, o centristes, o el que sigui, s'ajustava al nombre real de votants socialistes, o centristes, o el que sigui. Juxtaposant el concepte aritmètic de paritat amb el concepte polític d'igualtat, després s'hi va afegir la variable del gènere. Més endavant es va posar damunt la taula el factor generacional. Ara mateix, a les eleccions de Castella i Lleó s'ha subratllat la contraposició urbà-rural. Però la cosa no té per què acabar aquí, evidentment. Per exemple: és obvi que les persones sense titulació universitària estan manifestament infrarepresentades a la majoria de Parlaments tot i constituir la majoria de la població. El nivell d'ingressos tampoc no té una visibilització política convincent, i la divisió entre treballadors en actiu i classes passives encara menys. I per professió, resulta estadísticament alarmant la sobrerepresentació dels juristes i els economistes en relació amb altres titulacions o dedicacions professionals. Etcètera, etcètera, etcètera.  

En cas de voler assolir el tipus de representativitat a la qual avui s'aspira, ensopegarem, doncs, amb una realitat tan identitàriament heterogènia que la fa impossible. És la quadratura del cercle en estat pur. Apareixen més i més elements que generen noves fraseologies i que acaben formant una mena de constel·lacions ideològiques que són qualsevol cosa menys harmòniques o simplement coherents. Només cal veure, per exemple, la recent batalla de l'entrecot, en què tothom ha provat de superar l'adversari a l'hora de proferir llocs comuns insubstancials. Tot plegat resultaria més o menys innocu, una simple anècdota costumista, si les institucions funcionessin raonablement; però observant el que ha passat les darreres setmanes és evident que no és així. L'obscura jugada d'UPN en relació amb la llei de reforma laboral, o el cas d'Alberto Casero (PP) aquell mateix dia, o l'impresentable i irrespectuós pack mascaretes+jubilats perpetrat fa poc pel govern de Pedro Sánchez, mostren unes institucions en franca decadència. En altres temps, aquest ambient negatiu era atribuïble, i amb raó, a estructures de corrupció que van acabar al descobert. Avui el descrèdit i la decepció estan relacionades, més aviat, amb el baixíssim nivell que hem esmentat al començament. Per què determinats personatges ocupen determinades responsabilitats? Per voluntat popular? No em facin riure: la voluntat popular i les llistes electorals són realitats incomunicades. El problema no es limita a això, però sí que comença aquí.