Reprendre la Declaració de Palma

La Federació Llull ha fet aquesta setmana una petició important i plena de sentit a Pere Aragonès. A saber: reprendre la Declaració de Palma, que van subscriure, el febrer del 2017, els governs català, valencià i balear, un acord dels tres governs per treballar plegats en favor de la llengua i la cultura comunes —la llengua i la cultura catalanes—, que dorm el somni dels injustos dins els respectius calaixos, després de tot el que va succeir a partir de l'1 d'octubre d'aquell mateix any (especifiquem que qui va presentar la proposta al president Aragonès va ser la Federació Llull, i no Jordi Cuixart, com van dir la majoria de mitjans: la Federació Llull agrupa Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i l'Obra Cultural Balear, que són les tres grans entitats civils que treballen per la llengua i la cultura catalanes; Jordi Cuixart és el president de la més gran d'aquestes tres entitats).

Dèiem que la idea de reprendre aquesta Declaració de Palma és plena de sentit per dos motius: perquè no es va arribar a aplicar mai i perquè els objectius que defineix són tan vigents ara com fa gairebé cinc anys. O segurament més, perquè en aquest temps s'ha adquirit més consciència lingüística i el debat sobre la problemàtica de la llengua catalana està més viu i més d'actualitat que mai (hi ha dos llibres col·lectius recents, a càrrec de lingüistes de referència, que són valuosos i necessaris de llegir: Molt a favor i Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou). No tan sols som allà on érem quan es va signar la mai aplicada Declaració de Palma, sinó que segurament hem fet alguna passa enrere o hem perdut més d'un llençol.

Està encara per fer (però no tot és possible) l'espai comunicatiu català, perfectament definit en el pla teòric als textos de Josep Gifreu, Joan Manuel Tresserras o Enric Marín, però encara a les beceroles, per ser optimistes, en la seva realització pràctica. La reciprocitat entre les tres televisions públiques, catalana, balear i valenciana (TV3, IB3 i À Punt), la realització de continguts comuns, i la necessitat de conquerir (perquè ningú ens el donarà, ans al contrari) l'espai de la llengua catalana en l'era digital, són necessitats peremptòries. Trencar (encara avui!) els límits entre comunitats autònomes que sovint fragmenten en tres el que és un sol mercat en una mateixa llengua, també. Fer pressió al govern espanyol perquè les noves lleis de telecomunicacions i audiovisuals tractin el català com la llengua de deu milions d'europeus (i espanyols, de grat o per força), i no com un caprici dels separatistes, ha de ser un objectiu polític al qual no es pot renunciar sense posar en dubte la raó de ser dels actuals governs de totes tres comunitats, un objectiu que només depèn de la capacitat de fer política que tinguin aquests governs. La cimera del passat mes de juliol entre les Balears i el País Valencià, a més de la mateixa Declaració, pot servir de punt de partida. Però cal que es comenci a fer feina, perquè cada dia que no se'n fa és temps perdut.