Reportatges que haurien de ser un orgull per a TVE

Dimecres a la nit a La 2 el programa de reportatges En portada va estrenar Voces de Vukovar. El van emetre a un quart d’una, posant en evidència la manca de compromís de la cadena pública amb el reporterisme exercit pels seus propis professionals. TVE ha optat per prioritzar l’entreteniment en prime time competint a la desesperada amb les cadenes privades i intentant oferir continguts similars. Molt de MasterChef i poca master class, una estratègia que desvirtua la funció pública i provoca baixa autoestima en els seus periodistes. 

En tot cas, Voces de Vukovar és un reportatge molt recomanable amb la garantia del rigor i la sensibilitat d’Anna Bosch com a guionista. Com diu el mateix reportatge, no es tracta d’una història sobre la guerra a l’ex-Iugoslàvia. Es tracta d’una aproximació a una de les ciutats màrtirs d’Europa i ho fa a partir de dos nivells de relat: el testimoni de persones que van viure la guerra quan eren adolescents de disset o divuit anys i també de nois i noies que ara tenen aquesta edat i han de tirar endavant en un context ple de ferides obertes. L’entradeta del reportatge utilitza una definició del president Tito sobre Iugoslàvia que anticipa la complexitat del que veurem a continuació: “És un país amb dos alfabets, tres llengües, quatre religions, cinc nacionalitats i sis repúbliques. Envoltat de set veïns. Un país amb vuit minories ètniques”. Cadascun dels testimonis que s’asseuen davant de les càmeres, especialment aquells que van patir la guerra de manera directa, resulten commovedors. I no perquè el reportatge els demani que aboquin els seus records d’aquell malson sinó, precisament, perquè els proposa que analitzin el present: “Avui tu i jo podem prendre un cafè i demà ens matarem l’un a l’altre”, diu un d’ells. La serenitat i la fermesa amb què parla la sociòloga Sandra Cvikic, que és presentada com a supervivent, fan que te l’escoltis amb molta atenció. Sobretot després de veure unes imatges d’ella mateixa el 1991, durant l’èxode de Vukovar, llançant paraules determinades contra la guerra i el genocidi. Impressiona el tremolor de la seva veu plena de dolor i de ràbia. En el reportatge la veiem com es mira ella mateixa en aquelles circumstàncies amb una naturalitat amable i confirma que és ella. 

Anna Bosch ha teixit una història d’extrema complexitat, amb múltiples punts de vista, matisos i sensibilitats, sense jutjar ningú. La manera de sumar-hi la perspectiva generacional fa que gairebé permetin intuir-se les dificultats del futur. La realització, com és habitual a En portada, ofereix una mirada que sap afegir subtext al relat. És molt encertada la manera que troben de contrastar una narració plena de ferides i susceptibilitats amb imatges de l’actualitat al carrer d’una aparent i ves a saber si fràgil normalitat. 

Per a moltes televisions públiques, un reportatge com Voces de Vukovar hauria sigut un orgull. Per a TVE, una opció secundària de matinada. A l’espectador sempre li queda el recurs del servei a la carta per recuperar, dignificar i reconèixer la feina ben feta.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió