La rèplica del procés català Pirineus enllà
Des de l’1 de gener a poc més de 100 km al nord de Barcelona existeix una nova regió política que agrupa les antigues regions de Migdia-Pirineus i Llenguadoc-Rosselló. Ara ja tenen govern comú, Parlament fusionat, funcionaris compartits i Tolosa pot tornar a dir que té mar. Tanmateix, els manca una cosa ben curiosa, pedra angular de tot aquell que vol ser, estar i transcendir. Resulta que els pobres no saben com es diuen. Vaja, que París encara no ha decretat el nom del nou país.
Els darrers mesos han estat d’allò més remoguts per aquelles terres. Primer van ser les eleccions del desembre passat. Aleshores els socialistes es van veure obligats a pactar amb els Verds -els únics a favor d’una França federal i de les llengües minoritzades- entre la primera i la segona volta de les eleccions per evitar la victòria del Front Nacional. Aquest pacte, i el resultat final, va provocar una cosa gairebé inèdita en terres hexagonals: la coalició PS-Verds guanyava les eleccions però el PS no disposava de la majoria absoluta tot sol sense els diputats “ecosocialistes”. El sistema electoral francès protegeix el primer partit guanyador, de manera que els governs de coalicions es desenvolupen gairebé sempre sota un poder exageradament descompensat a favor del partit gran. Ironies de la vida, el FN és el culpable d’un interessant pacte d’esquerres, ecologista i occitanista entre socialistes i verds, en què el PS ja no té el control absolut.
I, segon, ai las, aquest pacte ja ha tingut diverses traduccions polítiques, i la més remarcable de totes és que la nova regió, en contra de París, s’ha compromès a organitzar una consulta perquè els ciutadans puguin triar el nom del seu país. ¿És important aquesta consulta? Molt. Per tres raons: pel fons -el nom, que fa la cosa-, per la forma -a través d’una consulta ciutadana- i per les conseqüències -imprevisibles- que tindrà.
El fons: la tardor passada els cinc principals diaris regionals es van posar d’acord per consultar els seus lectors sobre quin era el millor nom de la nova regió. De 13 opcions d’allò més diverses i pintoresques, i amb 200.000 vots emesos, l’opció guanyadora va ser Occitània. La sorpresa no acaba aquí. La segona opció, amb un 20% dels vots, va ser Occitanie - Pays Catalan. Sumem-ho? Un 43% dels enquestats consideraven que -amb afegitons o sense- Occitània és una excel·lent noció per anomenar la nova regió. Durant segles París ha imposat noms purament administratius, pariscèntrics, amb referències a la geografia física: imagineu que en comptes de Principat de Catalunya el nom oficial del lloc on vivim fos Nord-Est-Mediterrània. Doncs això és França. Així, París ha expressat en diverses ocasions que no vol ni sentir a parlar de propostes de noms amb flaires identitàries. Per tant, no deixa de ser sorprenent que els ciutadans d’aquesta regió optin sense embuts per la solució més identitària, autonomista, nacionalista, sobiranista o com ho vulguem anomenar. Sobretot tenint en compte que parlem d’un poble, Occitània, que força catalans creien nacionalment mort, espiritualment conquerit. Si aquest va ser el resultat de la tardor passada, per què no hauria de repetir-se d’aquí poques setmanes, quan començarà la consulta oficial?
La forma: París no veu amb bons ulls la consulta popular del govern regional. El prefecte -delegat del govern central a la regió- ja ha iniciat els tràmits per elevar a París una proposta oficial de nom, al marge de la consulta, que evidentment seguirà els patrons jacobins de sempre. Consulta democràtica regional(ista) vs. tecnocràcia jacobina parisenca. Que ens sona de res, tot això?
I les conseqüències: l’enquesta dels cinc diaris sobre el nom de la nova regió ja va comportar un canvi de paradigma a la premsa regionalista -fins llavors totalment subordinada a París-: articles, debats, declaracions amunt i avall de personalitats sobre el nom de la futura regió, etc. De cop i volta, la gent, els mitjans, els intel·lectuals, parlen d’ells mateixos, del que són i del projecte -i subjecte- polític que volen ser. Què passarà, doncs, si París pretén anul·lar la consulta? Què passarà si se celebra la consulta però París omet el vot dels ciutadans i imposa el seu nom artificial?
La sismologia defineix rèplica com el moviment sísmic que s’esdevé a la mateixa regió on hi ha hagut prèviament un terratrèmol, sempre de menor magnitud que el sisme principal. No se m’acut millor manera de definir el que passa al vessant nord de la nostra estimada espina dorsal, altrament anomenada Pirineus.
