Repetir l'horror

3 min
Una manifestació del partit anti immigració Alternativa per Alemanya (AfD).

El meu primer contacte amb el nazisme va ser la lectura del Diari d’Anne Frank. La història d’aquesta nena, que tenia la mateixa edat que jo quan llegia el seu diari, és un dels impactes més forts que recordo haver tingut a través de la lectura. Quaranta anys després, quan vaig poder visitar el museu Anne Frank a Amsterdam, em van saltar les llàgrimes espontàniament en veure una fotografia gegant, on destacaven els ulls foscos, intel·ligents, innocents i enormes de la petita.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Pocs anys després d’haver llegit Anne Frank, ja entrada la meva adolescència, vaig veure a la televisió la sèrie Holocaust, protagonitzada per una joveníssima Meryl Streep. Va ser la meva segona topada amb el nazisme, més profunda i dolorosa encara. Havia llegit el diari d’Anne Frank identificant-me amb una nena que havia de viure més de dos anys amagada en unes golfes, però no havia entès encara la magnitud dels fets històrics que van provocar aquest fet i la seva mort en un camp d’extermini.

Holocaust em fa ser conscient de les dimensions de la tragèdia. Recordo que vaig caure en una mena d’obsessió febril i vaig llegir tot el que vaig poder sobre aquest episodi històric tenebrós. Més endavant, la ficció m’ha anat il·lustrant amb pel·lícules com La llista de Schindler o la novel·la Tu no ets una mare com les altres, d’Angelika Schrobsdorff, que recreava la vida de la seva mare, des dels bojos anys vint fins al nazisme.

Ambientada al Berlín d’abans de la guerra, la novel·la narra els anys previs al naixement del nazisme i sobta moltíssim constatar com la societat de l’època no va saber detectar l’enormitat del perill.

Qualsevol dels llibres o pel·lícules sobre el nazisme m’han suscitat, sobretot, aquesta pregunta: com pot ser que Europa, el món, tolerés un moviment com aquest, d’una crueltat extrema? Per què no ho van aturar o, en alguns casos, per què van fer veure que no ho veien?

Com van poder existir els camps de concentració i d’extermini? Com es va poder instal·lar al poder un règim basat en el terror i la barbàrie?

Aquest interrogant –confesso la meva ingenuïtat– sempre el vaig formular donant per descomptat que això no podria tornar a passar mai. Només podia assimilar el dolor que em provocava si creia que es tractava d’un fenomen d’extraordinària brutalitat, derivat d’una mena d’alienació mental col·lectiva.

Però som al 2024, i en les últimes eleccions europees l’extrema dreta ha crescut a tot Europa, també a Alemanya. El partit Alternativa per a Alemanya es converteix en la segona força més votada, tot i l’escàndol provocat quan es va saber que alguns dels seus membres havien participat, juntament amb empresaris i neonazis, en una reunió secreta en què debatien un pla per expulsar ciutadans amb arrels estrangeres. Aquesta opció política ha estat la preferida pels votants més joves, d’entre 16 i 25 anys.

El creixement de l’extrema dreta, com sabeu, també és sostingut a França, Itàlia, Bèlgica. Fa només unes setmanes, els votants francesos van reaccionar in extremis per evitar que els ultres xenòfobs fossin la força més votada. Només confio que aquesta alegria no sigui una flor d’estiu i que els europeus ens desvetllem decididament contra l’amenaça de repetir la història.

La meva modestíssima contribució, des de fa anys, és regalar el Diari d’Anne Frank a tots els adolescents que tinc a l’abast. Si el llegeixen, estic segura que s’esgarrifaran igual que jo. Si el llegeixen.

Sílvia Soler és escriptora
stats