Els partits d’obediència catalana han estat moltes vegades potencialment decisius per a la investidura de presidents del govern central. També ha passat en ple Procés. Però passar de la potencialitat a la realitat no ha estat fàcil. A les eleccions del desembre del 2015, després d’uns anys de dura crisi econòmica, el PP es va ensorrar –va passar de 186 a 123 escons– i va perdre la majoria absoluta. Un partit nou, Ciutadans, en va treure quaranta, i això insinuava la possibilitat d’un govern que es presentaria com de centredreta. Però no era possible sense pactar amb “minories nacionals”, cosa que tant el PP com Ciutadans descartaven completament. Potser aquest pacte era més possible amb un govern d’esquerres, amb un PSOE amb 90 diputats i Podem, l’altra novetat del moment, més el que quedava d’IU, que en sumava 71. Però tampoc ho va ser, tot i els nou diputats de què disposava ERC, els vuit de CDC (Democràcia i Llibertat) i els sis del PNB. CDC i el PNB podien donar la victòria a la dreta mentre que ERC, amb el PNB o amb CDC, podia donar la victòria a l’esquerra. Però cap partit espanyol va voler pactar ni amb CDC ni amb ERC, que eren els qui podien facilitar majories. L’agenda independentista dels partits catalans els va convertir en “intocables” a ulls dels partits espanyols. El bloqueig va portar a una repetició electoral.
Les eleccions del juny del 2016 van donar sis escons més a la dreta i cinc menys a l’esquerra. Els dos blocs seguien sense poder governar, i cap dels dos volia pactar ni amb CDC ni amb ERC, que haurien fet possible una investidura sumant, en qualsevol de les dues hipòtesis, els vots de partits bascos. Recordem que el PSOE es va acabar abstenint, després de mesos de tensió, per facilitar la investidura de Rajoy. Pedro Sánchez va dimitir de diputat per no ser corresponsable de deixar governar Rajoy i els diputats del PSC van votar que “no” a Rajoy, i van ser multats pel PSOE.
A finals de maig del 2018, aprofitant la condemna judicial per corrupció del PP, es va organitzar una coalició de tots els partits d’esquerres i “perifèrics”, que va plantejar una moció de censura que va portar, l’1 de juny, Pedro Sánchez a la presidència del govern. El govern va ser inestable i el febrer del 2019, atesa la negativa d’ERC (amb la plana major empresonada –i en ple judici del Procés– o a l’exili) a votar els pressupostos de l’Estat i les ganes que tenia Pedro Sánchez de treure’s de sobre el suport d’ERC, el president espanyol va dissoldre les Corts i va convocar eleccions.
Les eleccions de l’abril del 2019 van ser moderadament favorables al PSOE, que va pujar fins a 123 diputats. Va guanyar molts escons, però principalment a costa de Podem. La sorpresa va ser l’èxit de Ciutadans, que, amb un programa que semblava centrista, va obtenir 57 escons i podia formar govern amb el PSOE. Albert Rivera va rebutjar incomprensiblement la possibilitat d’un bon pacte amb ells. Volia noves eleccions i superar el PP. Va menystenir el perill de l’entrada de Vox al Congrés. Per altra banda, l’abril del 2019 els quinze escons d’ERC haurien estat suficients per investir Sánchez, però ell no va voler acceptar-los. Pedro Sánchez volia treure’s Podem de sobre, no dependre d’ERC i fer govern sol. Com a molt, festejava Ciutadans, amb qui no competia directament. El rebuig de Rivera va portar a noves eleccions.
La repetició electoral del novembre del 2019 va ser cruel per al PSOE, i encara més per a Ciutadans, que gairebé va desaparèixer, en profit del PP i de Vox. En canvi, tant el PSOE com Podem van perdre alguns escons. Sánchez no va trigar ni una nit a desdir-se de la negativa a pactar amb Podem i va concretar ràpidament un pacte d’investidura amb ells. La força d’ERC era, en termes negociadors, menor de la que havia estat en el moment de la primera investidura de Sánchez, l’1 de juny del 2018, i menor de la que havia estat quan hauria pogut forçar la continuïtat de Sánchez, aprovant els pressupostos.
En resum, les repeticions electorals no han estat productives per a les forces polítiques d’obediència catalana. De fet, les dues que s’han produït fins ara han estat per la negativa de les forces estatals a tenir tractes polítics amb forces independentistes. I si se’n produís una tercera, seria pel mateix motiu. Sánchez lluiria que no ha cedit a la pressió independentista. La diferència ara és que Sánchez busca l’acord, però cada dia fa balanç sobre què li surt més a compte, si pactar o tornar a votar. Cal pensar bé si surt a compte als partits independentistes, formant part de l’estat espanyol, no aprofitar l’ocasió de condicionar la formació d’un govern central no antagònic i abocar-se a una repetició electoral. També ho ha de considerar atentament Sánchez, a qui no li ha sortit mai bé repetir eleccions.
