En cas que a l'octubre es repetissin les eleccions al Parlament de Catalunya, el baròmetre del CEO preveu uns resultats força semblants als dels comicis del passat 12 de maig. El PSC tornaria a guanyar (però necessitaria suports) i Junts i ERC es mantindrien, respectivament, en el segon i tercer lloc. El bloc independentista (els dos esmentats més la CUP) no sumaria majoria ni per la banda alta de les respectives forquilles, i la suma més plausible seria la del PSC, ERC i Comuns, és a dir, una mena d'edició post-Procés dels tripartits d'esquerres que van governar Catalunya del 2003 al 2010.
Això és el que hi ha. Que Salvador Illa esdevingui president de la Generalitat els pot semblar la fi del país a alguns patriotes, però aquest seria el resultat més visible del que ha aconseguit l'independentisme català després de set anys dessagnant-se en lluites de poder i en misèries internes. N'hi ha més: la suma del PSC i el PP podria arribar a ser de 63 diputats, i el PP, en concret, podria arribar als divuit escons a l'octubre, segurament després d'engolir les darreres restes del que va ser Ciutadans. Vox es podria mantenir en els onze escons que ja té, o una mica menys. L'independentisme, en conjunt, hauria perdut un milió i mig de vots respecte de 2017. ERC es troba ara mateix en desfeta, entre l'escàndol de l'estructura paral·lela que duia a terme “accions d'activisme” com el cartell de l'alzheimer, i crisis internes i de lideratge. La CUP navega dins el mar de les seves redefinicions i Junts no ofereix més que la promesa del retorn de Puigdemont, un fet de molt d'enjòlit simbòlic i molt de renou mediàtic però sense efectes a l'hora d'armar una majoria parlamentària. Menys encara amb un independentisme romput i barallat, i amb un suport de la ciutadania a la independència que ha baixat fins al 40%, enfront d'un 53% que s'hi declara contrari.
L'independentisme ha arribat a un final de cicle, i en comptes d'intentar evitar que Illa sigui president, necessita molt més tornar a començar, no precisament de zero. Jordi Cuixart ja va dir fa uns anys que calien nous lideratges i va predicar amb l'exemple renunciant a la presidència d'Òmnium. L'exemple, però, no ha tingut gaire predicament, tret de la peripècia d'ANC i el lideratge pintoresc de Lluís Llach. Per altra banda, això de repetir eleccions a veure si acaba sortint el que un vol és un lleig costum que van iniciar Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, però és d'un nivell baix, a banda de sortir car (19 milions d'euros, les catalanes) i de condemnar el país a la inacció governamental i institucional, que també té conseqüències econòmiques nefastes per a molta gent.
Finalment, és perceptible la remor favorable a blanquejar Aliança Catalana per, arribat el cas, poder acceptar-ne els vots i formar una hipotètica majoria amb l'extrema dreta xenòfoba. O, en els somnis d'alguns, declarar amb ells la independència. Potser ja és moment de deixar clar que molts estarem sempre –sempre– contra qualsevol projecte que vulgui comptar amb el suport d'aquesta gentussa.
