Tenim davant nostre dos mesos d’eleccions, a Catalunya al maig i al juny a Europa. Els partits estan ja de ple en els períodes de preparació. He vist algunes actuacions polítiques estranyes, segurament per aquesta causa, i m’han entristit i preocupat. I encara m’ha entristit i preocupat més veure com ha anat augmentant el nombre de persones que em diuen que s’estan pensant seriosament no anar a votar per un cert desconcert sobre la marxa de la política a tots els diferents nivells. No em toca a mi donar-ne explicacions profundes, però sí que m’agradaria comentar de forma simple tres aspectes que veig en tots dos processos i que hauríem d’evitar que influïssin massa a l’hora de les propostes i dels resultats. El principal és la sobirania; els altres dos, la governació i els enfrontaments.
1. El cas català i el cas de la UE. Entenc per sobirania la capacitat de prendre algunes decisions per part d’un país o d’un estat sense l'obligació d’haver d’acordar-les amb altres veïns o relacionats. La independència és aquesta capacitat en un grau superior fins al límit que poden marcar els pactes o acords externs. Penso que hem de repensar el tema de la sobirania i de la independència, ja que hi ha quatre grans reptes que té ara la humanitat i que ens hi obliguen: la sostenibilitat ecològica amb les conseqüències climàtiques, la sostenibilitat social amb les conseqüències de desigualtats i pobresa, la sostenibilitat sanitària amb el perill de pandèmies, i la sostenibilitat de seguretat amb els perills d’enfrontaments armats. Tots ells ens obliguen a repensar el conjunt de l'organització mundial, entenent que la sobirania no és el mateix que la independència, i que cal que la nova geopolítica combini models sobirans en alguns aspectes (culturals, lingüístics...) amb models de convivència i d’unitat política amb altres grups relacionats amb aquests reptes.
Afegeixo el meu convenciment que són molt importants les dificultats d’aconseguir una “independència” de forma unilateral, i sense tenir una enorme majoria interna i forts aliats exteriors. Per això penso que necessitem que els ciutadans rebin aquests pròxims mesos propostes d’estructures polítiques que actualitzin i millorin el model federal afegint-hi dosis més grans d'equitat interna. Això val en el cas de les dues eleccions. En el cas català estic plenament d’acord en la necessitat de revisar l’actual sistema de relació amb l’Estat exigint un major grau de finançament i de responsabilitat fiscal per a Catalunya, però sense posar com a objectiu intocable la independència. I en el cas de la UE, crec que ha estat una llàstima i va ser un error el Brexit, i que s’ha d’accelerar el procés de la unió fiscal europea i l'organització d’una política exterior i de defensa comunes.
2. Governació. Complementant el punt anterior, crec que s’estan proposant massa temes d’alta política com els que acabo de mencionar, i que no s’estan enfocant prou les mesures que s’haurien de prendre per resoldre els problemes reals i actuals dels ciutadans, que són molt importants. És cert que estem en un procés de sortida de la crisi que vàrem viure durant la dècada passada, però també ho és que una part molt important de la població veu ara el futur amb molta més inquietud que a principis de segle. La ciutadania hauria de veure que els partits i els seus governs tenen com a principal prioritat escoltar, estudiar i aplicar mesures per resoldre problemes, i no prioritzar debats sobre problemes més conceptuals que no resolen res a curt termini i que no és segur que no els estiguin empitjorant, com ha passat en el cas d’alguns dels fracassos d’aquests darrers anys.
Per dir-ho més clar, tant en el cas català com en l’europeu em pregunto: ¿pot ser que els esforços dedicats a uns objectius polítics futurs que no s’han aconseguit hagin impedit dedicar-los a altres més urgents i en alguns casos fins i tot hagin provocat un empitjorament? Penso en les no inversions de l’Estat a Catalunya o en l’insuficient creixement de les activitats de recerca i innovació a la UE respecte dels EUA o de la Xina... Cal demostrar més en les propostes electorals que l’objectiu dels governs és prendre mesures que augmentin el benestar ciutadà personal i col·lectiu. Governar és sobretot preveure, o resoldre, aquests problemes.
3. Enfrontaments. Un període electoral ha de ser sobretot un temps de debat, d’intercanvi i de valoració d’opinions sobre propostes polítiques i econòmiques. No pot ser que es converteixi en un seguit d’enfrontaments, acusacions, i fins i tot insults personals, tots ells de forma violenta, no físicament, però sí intel·lectualment i emocionalment.
Això pot tenir dues conseqüències molt perilloses. Pot disminuir la participació ciutadana en la votació, i pot fer molt més difícil l’imprescindible procés posterior de coalicions i pactes entre partits per formar governs coherents i amb estabilitat suficient per poder aconseguir eficàcia en la seva gestió i així merèixer l’acceptació per part dels ciutadans.
