Repensar la seguretat pública
Les manifestacions i els aldarulls de les darreres nits han posat de nou sobre la taula un assumpte pendent que tenim com a societat i que va molt més enllà d’aquests fets concrets: el model de seguretat pública. Perquè el que estem vivint als carrers no són fets aïllats limitats a l’ordre públic, sinó símptoma d’un sistema global absolutament corcat. Vivim un moment de grans retrocessos i amenaces en els nostres drets i llibertats. Naomi Klein ha apuntat, en aquest sentit, que les crisis econòmiques, socials o polítiques i les catàstrofes ambientals han estat i són utilitzades per introduir reformes neoliberals que han portat a la demolició de l’estat del benestar. Klein parla del "capitalisme dels desastres”, que, vinculat a termes com el warfare (o sigui, l’ús de la guerra per rellançar l’economia), segueix renovant la inseguretat social.
La periodista defensa l’estat del benestar de forma acèrrima proposant estratègies provinents dels moviments socials que passen per accions com augmentar la possibilitat d’incidència i participació ciutadana i materialitzar una democràcia radical. I tot això també cal aplicar-ho al model de seguretat pública, que avui, davant d'un món absolutament canviant, es troba caduc. No podem oblidar que la crisi del covid ha amplificat la fallida del sistema, ha accentuat les desigualtats i ha generat una gran asfixia social que ha donat lloc a la multiplicació de conflictes i ha debilitat les democràcies. Les dades són demolidores. Per exemple: l’atur juvenil a casa nostra ha augmentat fins al 40%, fet que evidencia que si aquest gruix de població abans no tenia futur, ara no té ni present.
Així doncs, ens trobem amb un model de seguretat pública que, tot i que ha fet canvis en la forma, en essència encara està ancorat en uns paradigmes obsolets que calen ser revisats de forma urgent perquè transitin cap un concepte de seguretat humana que va molt més enllà dels cossos policials i que interpel·la la ciutadania en el seu conjunt. Perquè és clau no oblidar que la seguretat és un dret fonamental i no tan sols un àmbit gestionat pels cossos policials.
Cal posar fi al model tradicional de seguretat limitada i delegada a un estat que ha construït un mirada única i vinculada a unes profundes arrels subjectes als poders (el capitalisme neoliberal, el patriarcat i el racisme, entre d’altres), que han utilitzat en moltes ocasions les accions policials com a braç executor per preservar l'status quo i, alhora, allunyar i difuminar problemes estructurals. Cal integrar mirades que trenquin les visions úniques i desfasades de la seguretat i que, de la mà de moviments com els feminismes o el pacifisme, transformin el concepte situant al centre de les polítiques de seguretat les persones i les comunitats, i no l’estat. Integrar altres realitats passa per democratitzar i acabar amb el monopoli de la seguretat d’uns pocs ( en masculí) i per ocupar per construir polítiques de la seguretat pública des del debat social. Necessitem reflexionar sobre temes essencials com els que proposa el professor de la UOC Vicens Valentín: descriminalitzar la conflictivitat, desenvolupar un model de seguretat alternatiu des de la governança comunitària perquè les polítiques públiques de seguretat i convivència no recaiguin tan sols sobre els cossos policials, i redefinir el model policial cap a un model comunitari real a disposició dels problemes de la comunitat.
Cal un debat un urgent, valent i profund sobre la seguretat amb visions polièdriques i diverses però amb un objectiu comú: la consolidació d’un model que ofereixi més robustesa a la nostra democràcia i construeixi col·lectivament més vida.
Alba Alfageme és psicòloga