Repensar el cristianisme
Una de les lliçons que més m’han costat d’assimilar al llarg de la vida i que més agraeixo haver comprès, després de molta suada per part dels qui m’estimen, és que el coneixement no sempre arriba a través d’una única forma d’aprehensió. No totes les coses s’han d’observar de la mateixa manera per tal de ser agafades al vol. Cada matèria, cada ínfima part del nostre planeta, mereix una manera distinta de dirigir-s’hi si hom pretén copsar la seva verdadera naturalesa. Resulta infecund acostar-se a un text sagrat com la Bíblia amb els ulls escrutadors d’aquell qui esmicola les paraules amb el ganivet d’un cirurgià, perquè els mots escripturístics demanen una lectura al·legòrica, que pugui ser reposada i mastegada, en què la no acceptació explícita de tot allò que s’hi diu és fonamental per a l’enriquiment de l’esperit. En altres paraules, no es pot llegir la Bíblia com si es llegís un manual de botànica, on cada definició ha de ser entesa al peu de la lletra. De fet, penetrar-hi d’aquesta manera pot resultar perillós, perquè pot sotmetre l’home a una normativitat inqüestionable.
La ciència i la fe són camins de coneixença ben diferenciats i no hem de racionalitzar la fe, de la mateixa manera que tampoc hem d’apropar-nos a la ciència amb fanatisme. No hem d’obeir sense seny ni una cosa ni l’altra. La contemporaneïtat s’ha esforçat per crear una magna disputa al carrer entre les dues àrees i la majoria de gent rebutja la religió amb l’argument que la ciència n’ha foragitat els mites. El pensament científic –racional i quantitatiu– és una construcció social sorgida d’una ment històrica, és a dir, d’una ment situada en el temps. A més, és una arquitectura humana, massa humana, i, per tant, susceptible d’equivocar-se. Malgrat els regals amb què ens ha acontentat la ciència, també s’han comès nombroses atrocitats emparant-s'hi. El mètode que avui empra grosso modo és l’hipoteticodeductiu, que no és res més que la proposta d’una teoria que expliqui un fet concret i que pugui ser falsada amb posterioritat o, per dir-ho millor, acceptada àmpliament o descartada. La hipòtesi que el científic ha de formular ha de ser quelcom que, si és comprovat per l’experiència, difícilment pugui ser narrat per una altra teoria. L’exemple paradigmàtic és el càlcul de l’òrbita d’un cometa que va pronosticar Edmund Halley, perquè va determinar, amb una lleu equivocació temporal, el nou albirament d’aquest astre 75 anys després. Només podia ser acceptada la hipòtesi de l’òrbita d’aquest astre si, en primer lloc, apareixia en el moment i espai celeste augurat i, en segon lloc, fos poc probable que una altra tesi justifiqués la seva observació.
De totes maneres, grans pensadors s’han encarregat de demostrar-nos que hem de malfiar-nos de les justificacions científiques. Thomas S. Kuhn, al seu llibre La revolución copernicana (Ariel), ens esperona a viatjar per l’astronomia del pensament occidental amb les llambregades dels qui han observat els fenòmens còsmics i els han atorgat diferents explicacions que han variat amb el pas dels anys. Un mateix objecte d’estudi ha rebut diverses teories i cada època n’ha acceptat de forma generalitzada només una com a vàlida, malgrat que després n’hagi trobat una de millor. Això no podria haver-se acomplert sense una investigació profunda de la història de cada disciplina i sense una investigació constant dels seus postulats.
Tanmateix, això no succeeix amb la religió cristiana, que sembla haver quedat abandonada en una fossa comuna. Vilipendiada, a casa nostra s’associa a les barbaritats comeses pels homes en nom de Déu i de l’Església. Quan es posa com a centre de reflexió, causa un dolor profund que il·lustra el seu menyspreu i, després, el goig i interès amb què es reben, de forma superficial, altres religions com les asiàtiques, perquè en el nostre territori no hi ha cap ferida oberta per culpa d’elles. Sigui com sigui, considero que és un error haver deixat d’estudiar la doctrina del cristianisme, que, al cap i a la fi, és el pilar que sustenta els nostres valors. Durant segles i segles els humans hem criticat, posat en dubte i avaluat les seves ensenyances. Quan observo els valors de l’esquerra, hi veig valors cristians i, al mateix temps, la ridiculització de la religió i un discurs pedant que es vanagloria d’haver superat una llarga etapa històrica. És evident que propostes de disciplines com l’ecologia, que defensa un decreixement i, per tant, una minimització de la riquesa material, encaixen molt bé amb el precepte cristià del manteniment d’una vida senzilla. ¿És el cristianisme el dimoni que ens ha lacerat o ho són les ànsies de poder dels homes que han sotmès altres homes perquè no han atès les obligacions de la religió que predicaven? L’esquerra ha de poder dialogar amb la tradició moral de la mateixa manera que ho fa la ciència amb si mateixa, tot separant-ne el gra de la palla, per tal de no ser absorbida per una ètica neoliberal que rebutja el passat i que pren la llibertat absoluta, sense límits, com a satisfactòria.
