El repartiment del dèficit i la recentralització
Una vegada més es posa de manifest la voluntat recentralitzadora i la desconfiança del govern central cap a les comunitats autònomes amb el repartiment dels objectius de dèficit entre administracions.
En l’última reunió del Consell de Política Fiscal i Financera el ministre Montoro va aconseguir aprovar, en una segona votació i fent ús de la majoria qualificada que té el govern central (té reservat el 51% dels vots), que els objectius de dèficit per a les comunitats autònomes fossin del 0,3% del PIB el 2016, del 0,1% el 2017 i del 0,0% el 2018. Dies abans ja s’havia aprovat que l’objectiu per a les corporacions locals fos, com en els últims anys, del 0,0% tot el període. En canvi, els objectius que es reserva l’administració central són del 2,5% per al 2016, l’1,3% per al 2017 i el 0,3% per al 2018.
A què respon aquesta distribució tan favorable al govern central? Senzillament a una voluntat política, ja que és el govern central qui fixa, a la seva conveniència, el repartiment d’aquests objectius. El més raonable seria que hi hagués una norma o uns criteris clars i preestablerts sobre els quals dur a terme aquesta distribució. Una possibilitat seria, per exemple, atribuir els objectius de dèficit en funció del pes relatiu de la despesa de cada administració sobre el total. Així, l’administració central hauria d’assumir el 58% de l’objectiu de dèficit, les comunitats autònomes el 31% i les corporacions local l’11%, ja que aquesta és la distribució de la despesa per nivells de govern. En canvi, l’administració central s’ha reservat per a l’any 2016 el 89% de l’objectiu de dèficit, mentre que a les comunitats autònomes els n’ha assignat tant sols l’11%, i a les entitats locals el 0%. Per a la resta d’anys el repartiment és similar.
Es tracta d’una estratègia política molt premeditada que té l’objectiu de desacreditar la gestió de les comunitats autònomes i fer que els ciutadans estiguin a favor de la recentralització.
La tàctica ha consistit a traspassar a totes les comunitats autònomes, juntament amb d’altres de menys envergadura, les competències que configuren l’estat del benestar: sanitat, educació i serveis socials. Cal recordar que aquestes tres grans competències suposen pràcticament el 80% de la despesa no financera de les comunitats autònomes. Però aquest traspàs de competències no ha anat acompanyat d’un bon model de finançament que assegurés els recursos suficients per cobrir-ne el cost. Tothom sap que l’actual model té molts defectes i que és imprescindible reformar-lo, perquè no garanteix la provisió dels serveis traspassats. A més de no aportar els recursos necessaris, el model atorga molt poca sobirania fiscal a les comunitats perquè puguin incrementar o decidir els seus recursos. I quan alguna comunitat, sobretot Catalunya, ha volgut introduir algun nou impost o algun instrument per obtenir recursos addicionals, el govern central els ha impugnat. Aquest és el cas, per exemple, de l’euro sanitari o de les taxes judicials.
Per pal·liar aquesta insuficiència financera que tenen les comunitats, el ministre Montoro, per comptes d’augmentar els recursos del model de finançament, va crear una línia de crèdit, el FLA. De manera que si les comunitats necessiten més recursos els han de demanar a l’Estat en forma de crèdit amb els seus interessos pertinents.
Aquesta és l’estratègia perfecta per desacreditar la gestió de les comunitats autònomes. Traspassar-los competències (com la llei de la dependència), no reformar el model de finançament ni dotar-lo de més recursos i fixar-los uns topalls de dèficit inassolibles. Així l’única manera que tenen les comunitats per quadrar aquesta equació és fer més retallades, amb el cost social que això comporta després de cinc anys seguits de reducció continuada del pressupost.
Però actuant d’aquesta manera el govern central pretén aconseguir el seu objectiu, que no és cap altre que fer que els ciutadans desconfiïn dels governs autonòmics i avalin la idea de la recentralització, ja que és el govern central qui té la capacitat financera per poder gestionar millor i de manera més eficient totes aquestes competències. Aquesta tàctica l’han reforçat davant el nou mapa polític autonòmic, en el qual el Partit Popular ha deixat de governar en comunitats importants i significatives.
Si a aquest ofec a les autonomies hi afegim les mesures electoralistes que va desgranant el govern del PP (com la rebaixa de l’IRPF), la visualització de la seva estratègia política es fa molt més clara. Totes aquestes actuacions responen al propòsit de reforçar la imatge del govern central en detriment de les autonomies. Tinguem-ho molt en compte i sobretot tinguem molt clar qui és el responsable últim de les retallades.