Aquesta setmana passada es presentava l’informe del Defensor del Poble sobre les violències sexuals a l’Església. L'informe, més enllà de les dades, suposa un pas essencial per pal·liar el menysteniment, el silenci i l’abandonament que han patit aquestes víctimes per part de les institucions i molt sovint també per part de la societat. Només podrem respondre al seu dolor posant-les al centre, escoltant el que necessiten i el que demanen. I això cal fer-ho independentment de si en l’informe el càlcul de la incidència és més o menys aproximat –un debat que ha captat part de l'atenció aquests dies–. Amb el deute humà que tenim amb aquestes persones, situar el debat en el volum del fenomen és una altra forma de revictimització, perquè estem altre cop posant el focus on no toca, perdent l'oportunitat de parlar d’elles, de per què han estat silenciades, o no prou (o gens) reconegudes. Recordem que encara hi ha sectors de l’Església que intenten negar aquesta realitat històrica (i global).
L'opacitat que hi ha sobre les violències sexuals en general, però també específicament sobre aquelles perpetrades en el si de l’Església, implica un doble patiment: un de primari que és el trauma directe de la violència sexual patida, i un de secundari (que pot tenir la mateixa càrrega traumàtica que el primari) i que neix de la resposta inadequada que s’ha donat a les víctimes. La resposta de l’Església catòlica ha estat insuficient, per no dir inexistent, i ineficaç, per no dir contraproduent.
De fet, la resposta que hem vist aquests darrers dies, tot i un canvi de posició recent per part del Vaticà, ha estat minimitzar el problema, negant-lo, i fins i tot en alguns casos s’havia arribat a obstaculitzar les investigacions.
Tot plegat són atacs directes a la línia de flotació de la reparació: és imprescindible reconèixer les víctimes per poder reparar. I com es poden guarir aquestes ferides?
1. Posar al centre les necessitats i la dignitat de les persones que han estat víctimes, escoltant-les i respectant la seva voluntat i necessitats.
2. Buscar alternatives més enllà de la justícia clàssica per poder donar resposta a casos on el victimari no estigui processat, hi hagi hagut, per exemple, una situació de prescripció (una figura tan actual com aberrant) o, per exemple, que l’agressor estigui mort.
3. Que hi hagi conseqüències per als autors tot i que això no va tan sols d’un procés judicial on es condemnen els agressors, la reparació té moltes més derivades.
4. Construir camins que van molt més enllà del marc juridicopenal i que poden ser complementaris, com la justícia restaurativa.
5. Entendre que la reparació va molt més enllà del victimari, perquè és un procés social que es fonamenta en el reconeixement col·lectiu, en un acompanyament comunitari, en la construcció d’un espai segur, de confiança on les víctimes puguin expressar-se i ser cregudes i reconegudes.
6. La indemnització econòmica és important, però no pot ser l'únic que es faci.
7. Cal que es conegui la veritat, que se sàpiga el que ha passat per acabar amb el silenci i l'opacitat imposada i tan necessària per a la Institució.
8. Que es demani perdó des de la Institució pels fets i pels silencis còmplices, com una forma de reconeixement de la seva responsabilitat.
9. Que es respongui a les preguntes que les persones víctimes tenen, independentment de si la resta de la gent o la societat ho considera important o no.
10. Que les víctimes puguin entrar en contacte amb altres víctimes i es facilitin espais de trobada.
11. Posar a disposició serveis psicològics i jurídics.
Tot plegat són possibilitats que tenen un únic objectiu: integrar el que s'ha viscut perquè cada cop faci menys mal. La reparació persegueix connectar amb allò més humà, guarint col·lectivament el dolor que han causat aquestes violències i la seva pèssima gestió.
És essencial que com a societat entenguem que és quan el dolor es comparteix, que pot ser guarit, perquè perd lesivitat i alhora dones espai perquè la vida pugui ser de nou viscuda plenament.
