La renovació d’Òmnium

L’onze de juliol de 1961, per mirar de resistir davant la dictadura de Franco, van fundar Òmnium Cultural un grup de prohoms compromesos amb la cultura catalana: Lluís Carulla, Joan Baptista Cendrós, Fèlix Millet, Joan Vallvé i Pau Riera.

Encara avui perduren moltes de les iniciatives nascudes gràcies a aquell esperit combatiu, com per exemple la Festa de les Lletres Catalanes, que aquest any hem celebrat a Tortosa en la 65a edició.

Al mateix temps, ens hem situat -des de la manifestació del 10 de juliol de 2010- al bell mig d’una activitat incessant del conjunt de la societat civil. Així, vam impulsar amb l’ANC i l’AMI el projecte Ara és l’hora, amb la voluntat de guanyar la consulta del 9-N.

Ja ho havíem explicat l’any 2012, en la Declaració de Santa Coloma, i avui es pot tornar a escriure el nostre propòsit tal com ho vam dir aleshores: “Pensem que el projecte polític de la independència de Catalunya en el marc europeu és avui l’únic capaç de fer de palanca a l’ambició d’un país”.

Ara som en l’etapa següent d’aquest recorregut. Hem escollit els representants d’un nou Parlament. Tenen un mandat democràtic molt clar.

Sigui quin sigui el resultat electoral d’aquest diumenge, l’estat espanyol continuarà més o menys al mateix lloc pel que fa a Catalunya. Podem anticipar que la resposta que l’estat espanyol té pensada no té res a veure amb la pregunta que fa Catalunya. Per això és important que votem: per recordar quina és la qüestió central que el país reclama, que es pot resumir en el reconeixement del dret a decidir.

En aquest context nou, a les entitats ens correspon un paper de suport lleial a les institucions i de compromís fidel amb el conjunt del país, mentre ens adaptem a un escenari ple d’esperança.

A Òmnium renovem la junta directiva. I em proposen a mi com a president. En una entitat on es decideix per consens, la figura de la presidència no és gaire important, però com que ostenta la representació en nom de tothom em sembla raonable donar-me a conèixer.

Sóc el fill d’una murciana, carnissera, i d’un badaloní, obrer de la Coguesa. Entre ells parlen en castellà però van decidir parlar català als seus fills.

Vaig ser insubmís al servei militar. Vaig començar a treballar de mosso en una fàbrica de Santa Perpètua. Vaig fundar la meva empresa l’any 2003 i me’n sento orgullós.

Sóc membre del Centre Metal·lúrgic i patró de FemCat al mateix temps que sóc soci cooperativista de Coop57 i del Casal Can Capablanca.

Vull dir que prefereixo superar els estereotips i relacionar-me amb la gent que m’apassiona. No hauria d’afegir cap nom a aquesta declaració, per evitar malentesos, però vull esmentar dues persones que aprecio i valoro, que he pogut conèixer aquests anys i que són a la vegada molt diferents. El país que volem fer entre tots és el país on poden compartir projectes Raimon Carrasco i David Fernàndez.

Això és el que fa Òmnium: unir persones, enllaçar compromisos i projectar l’ambició d’un país molt millor i més just.

El nostre programa és hereu dels que ens han precedit: blindar el català com a llengua vehicular a les escoles; enfortir la llengua i la cultura catalanes als Països Catalans; treballar per la cohesió social: igualtat per viure, diversitat per conviure.

Creiem que la nostra missió és eixamplar la base social a favor de la independència, a partir del punt comú del sobiranisme i de tothom qui reconeix el caràcter de subjecte polític del nostre país, com a nació d’Europa.

La independència és només un instrument i Catalunya és la suma de totes les persones que ara i avui, amb el passat ben present, prenem les decisions sobre el nostre futur. La voluntat i la persistència són els millors aliats. A nosaltres ens toca assumir els nostres deures i als partits -als de la majoria independentista i també als de la majoria sobiranista- els correspon tenir sentit d’Estat.

Hi ha moltes raons per a l’optimisme. És imprescindible que ens mantinguem actius. Amb el desencís no es construeix cap futur. Pels fundadors de 1961, i per tants altres que en aquells anys difícils es van comprometre, tenim l’obligació i també la voluntat de treballar de manera incansable per aconseguir els objectius que una majoria del país s’ha proposat. El calendari és nostre. Som-hi.