Dos interrogants de la columna de fa un parell de dies ja han obtingut resposta: sí, la llei d'amnistia s'ha començat a aplicar, val a dir que sense dilació. I sí, s'ha renovat el Consell General del Poder Judicial amb una demora de cinc anys, un fet insòlit que posa (segueix posant) en entredit l'estat de dret a Espanya. Ara bé, en democràcia sempre és millor un acord mediocre que cap acord, i, ni que sigui tan sols per això, s'ha de celebrar. Més ben dit: només per això, perquè l'acord arriba tard i malament.
S'ha tornat a malbaratar l'ocasió de reflectir la pluralitat, amb què després s'omplen la boca els socialistes, en un acord d'estat. Per molt que ells ho neguin, l'acord entre el PSOE i el PP (assolit, sigui dit de passada, amb arbitratge europeu, una figura que segons el PP suposa un ultratge a la sobirania espanyola quan es tracta de dirimir conflictes territorials com el de Catalunya) no deixa de ser un repartiment de cadires entre els dos grans partits, que prescindeix descaradament dels partits minoritaris, així com dels partits catalans i bascos –mal anomenats nacionalistes, com si els grans partits espanyols no fossin els grans nacionalistes. Precisament per nacionalisme, i concretament per nacionalisme espanyol d'estat, es nega la presència a totes aquestes forces, que no són precisament extraparlamentàries (tenen totes representació al Congrés), però sí, en molts casos, extramadrilenyes. I el propòsit, la declaració que es fa amb aquest acord, és que la política espanyola és una cosa que es fa a Madrid, encara que Madrid pugui traslladar-se, si convé, a Brussel·les.
A Feijóo li cau com una benedicció aquest acord, perquè li permet exhibir dues coses que no havia mostrat d'ençà que esdevingué líder del PP: moderació (entesa com a centralitat) i capacitat de lideratge. Arribar a un acord transcendent amb el PSOE, en comptes d'optar per fer volar la legislatura al preu que sigui, és un cop d'autoritat de Feijóo enfront del sector més dur del PP, Ayusos i companyia. O un intent de cop d'autoritat, si més no, perquè el mal ja està fet, i el mal són les autonomies on el PP governa amb Vox, consentint (i aplaudint) tots els atropellaments de l'extrema dreta. Mentre Bolaños i González Pons anunciaven –amb certa cursileria inclosa– l'acord per renovar el CGPJ, el PP de Balears rebutjava amb males maneres l'oferiment de Francina Armengol de posar els seus vots a disposició per treure el patètic Gabriel Le Senne de la presidència del Parlament i posar-hi, almenys, algú del PP. Els peperos balears no s'hi van atrevir. I a més, ja els està bé tenir a les institucions hooligans feixistes que diguin les coses que ells pensen però dissimulen (malament).
Per a Pedro Sánchez evidentment l'acord també és un èxit, perquè es produeix sota la seva presidència i perquè arriba just abans que expirés el termini que ell havia imposat. Ell sabia –com tothom– que al PP no li convé cap renovació que pogués implicar una pèrdua de control de la sala segona del Suprem, on es jutgen els casos de corrupció.
