Renfe i Vueling ni corren ni volen

EN L’ÚLTIM MES he estat premiat amb dues nits del lloro per gentilesa de Renfe i Vueling. En els dos casos havia de ser a les onze de la nit a casa i en tots dos hi vaig arribar a quarts de cinc de la matinada. I ara no em feu triar entre el papa i la mama, no em digueu quin retard va ser més caòtic. Se’m fa impossible elegir-ne un, i en defensa d’ells diré que tots dos han sigut modèlics en el seu descontrol. I amb punts en comú. Servei nefast, informació equivocada, improvisació total, modificacions constants en els plans, lentitud en cada procés i un final apoteòsic de desgovern en què no sabien ni quants passatgers els quedaven. Sempre amb una paciència sorprenent per part de les víctimes menystingudes, i amb petits lideratges de persones que s’autoorganitzen per intentar posar-hi el seny que les companyies ni tenen ni intenten tenir.

En el cas de Renfe venia d’Alacant, vam quedar aturats a prop de Tortosa, primer esperàvem un autocar cap a Barcelona i al final només ens van dur a Salou per carretera perquè agaféssim un altre tren. Entremig, trajectes a peu en fila índia a les fosques buscant l’autobús, i uns empleats tan desinformats com nosaltres, detall altament tranquil·litzador. En el cas de Vueling venia de Mallorca, el col·lapse afectava un munt de vols, i vam saber que un avió havia sortit cap a Barcelona mig buit mentre a nosaltres ens anaven enviant en ramat de la D89 a la D91 a la D95 a la D92 a la D90 per acabar a les tres a la D89, on ja érem a les 9.

I ara els que coneixeu Renfe i Vueling em direu: “Capdevila, i on és la notícia?” Ja ho sé, aquest no és un article èpic, és costumisme pur, és el que ens passa a tots. Això fa encara més ràbia. Tornes tard, rebentat, emprenyat, i ni tan sols et pots sentir especial, no ets el protagonista de cap aventura única: hi ha milers de pringats com tu.