Continuo la meva sèrie d'articles estivals sobre comportament humà abordant com les persones ens relacionem amb els esdeveniments passats. Això determinarà com vivim el present i com encarem el futur.
Suposem que ha succeït alguna cosa que no desitjàvem. Tenim dues possibles actituds, renegar del que s'ha esdevingut, penedir-nos-en, rebel·lar-nos-hi, enfadar-nos amb el que ha succeït o aconseguir que ens afecti el menys possible, acceptar-ho amb rapidesa i fer taula rasa, creu i ratlla. Però també hi ha dos tipus de passat. El més recent i el més remot. I no sempre tenim la mateixa actitud cap a l'un i cap a l'altre.
Per exemple, jo tendeixo a ser perfeccionista, per la qual cosa quan m'equivoco de carrer, o d'hora o em surt malament un plat cuinat, m'enfado i m'indigno més del compte. Em poso de mal humor, em critico a mi mateix amb excessiva cruesa, tinc més intolerància pels meus errors que pels dels altres. I em poso a analitzar on he fallat, en quin punt vaig cometre l'error, on es va torçar l'assumpte. No m'agrada ser així. I m'esforço cada dia per canviar-ho. No és fàcil perquè el caràcter adquirit amb els anys requereix molt d'esforç per modelar-lo. Aquest renegar del passat recent té un punt a favor: solc millorar en les coses que faig. Però en té un altre en contra: tanta exigència no és bona per a l'estrès i no ajuda a viure més relaxat.
Després hi ha la relació amb el passat més llunyà. Aquella relació personal que no va aconseguir funcionar bé. Aquell projecte que no va agradar. Aquell lloc de treball on durant anys vas estar malament. Uns estudis mal triats. Una educació dels fills que un desitjaria haver fet de manera diferent. En el meu cas, a diferència de l'error recent, no renego del passat llunyà. Soc perfeccionista en el dia a dia, però entenc que les vivències més determinants de la vida van ser viscudes sobre la base d'una sèrie de circumstàncies que em van fer actuar de tal manera. I, probablement, en aquell moment i en aquell lloc, amb aquella edat i aquells coneixements, repetiria la decisió. No em penedeixo mai de les vivències i relacions passades, fins i tot encara que hagin sortit malament, per molt de temps que duressin. Fer-ho tendeix a ancorar-nos en la culpa i ens encega a viure plenament el present.
Em va dir un mestre molt savi que vaig tenir que la ment és capaç d'arruïnar-te la vida pensant en una possibilitat que mai no va existir. Cal descarregar-se d'aquesta culpa per pensar bé i estar en calma.
