La renda garantida i les matrícules universitàries

Les autoritats públiques tenen dues grans responsabilitats en el terreny econòmic i social: l’assegurança col·lectiva del benestar i la promoció econòmica. La primera respon a normes sobre com cal repartir la producció global. La segona s’orienta a facilitar l’augment d’aquesta producció, del que tindrem per repartir. Totes dues missions són vitals. Al meu parer, és tan inacceptable argumentar que només ens hem de concentrar a créixer i que quan el pastís sigui prou gran ja ens preocuparem dels criteris de repartiment, com desentendre’s del creixement adoptant l’actitud que el funcionament espontani dels mercats ja proveirà el creixement que ens faci falta. El laissez-faire no resoldrà satisfactòriament ni una missió ni l’altra. Un bon govern ha de fer-se càrrec de totes dues, o, més ben dit, tenint en compte els seus recursos, ha de saber trobar un bon equilibri entre les dues missions.

En quina situació estem a Catalunya? Em sembla que no acabem de trobar l’equilibri desitjable, i que el vaixell està clarament escorat cap a prioritzar el repartiment. I això ens porta sovint a decisions, o a no decisions, equivocades. En comento dos exemples recents.

Un és la discussió i, aparentment, imminent acord sobre la renda garantida. El que es percep constitueix un esforç voluntariós i carregat de bones intencions. Ara bé, en la seva aplicació està destinat, amb el temps, a generar les mateixes tensions que la llei de la dependència, ja que el seu finançament no està resolt. Simplement es confia que la situació fiscal millorarà molt i proveirà els recursos. Potser sí o potser no. ¿Però és prudent establir drets sense garantia de recursos? Com que s’és ben conscient d’aquest problema, i es vol ser curós, el projecte no és realment una renda garantida sinó una millora de la renda mínima d’inserció ja existent: s’augmenten els ajuts i s’hi inclouen més col·lectius (en particular las famílies monoparentals). També s’hi posen moltes cauteles. Però així i tot generarà problemes. Els de finançament ja esmentats i molts de relacionats amb els incentius: hi haurà efecte crida (el requeriment de dos anys de residència és massa baix), crearà una trampa de pobresa (coincideixo aquí amb els promotors de la renda garantida però la seva solució, que sigui universal, no és fiscalment factible) i ja veurem quin efecte té sobre les famílies monoparentals (els ajuts no són cap incentiu a moure’s des d’aquesta situació).

Un exemple de com, en contrast, no posem un pes equivalent en el que afecta la productivitat de l’economia el tenim en els debats actuals sobre la universitat, la recerca i la innovació. Tothom accepta i proclama que la seva qualitat és clau per al futur. Però la realitat és que hem arribat al límit. Podríem millorar la universitat amb mesures sense implicació econòmica (caldria deslliurar-la de la cotilla de la legislació estatal), encara que no seria fàcil, però pel que fa a la recerca i a la innovació no podrem anar més enllà sense més diners. Així i tot, no hi ha pressió social en aquesta direcció. Al contrari, el que veiem cada dia són reclamacions de rebaixes de taxes de matrícula a les universitats públiques per part d’organitzacions d’estudiants, i també d’algunes autoritats acadèmiques. No és sorprenent, a ningú li agrada pagar pels beneficis que rep, però convé tenir molt present que en aquest tema estem parlant d’interessos i no d’equitat. L’equitat en l’accés a la universitat està plenament garantida perquè la matrícula (que en cap cas no cobreix, ni de bon tros, el cost dels estudis) té la natura d’una tarifa social, és a dir, la seva quantia està calibrada a les possibilitats de pagament de les famílies. Tinguem-ho clar: quan es reclamen rebaixes de matrícules es reclamen per a les famílies que es poden permetre pagar-les. Hi ha una enorme timidesa a l’hora d’afrontar aquest debat. Inquieta ser acusat de manca de sensibilitat social. Ara bé: les conseqüències de mirar cap a una altra banda poden ser greus. Rebaixar les matrícules és una pèrdua d’ingressos important per a unes universitats que en termes europeus estan ja ara subfinançades. La il·lusió que els pressupostos públics ho compensaran és això, una il·lusió. Com hem vist, les prioritats són altres: només la reforma de la renda mínima suposarà un augment de la partida pressupostària corresponent superior a tot el pressupost de recerca. En síntesi, les universitats no podrien encaixar una rebaixa de matrícules. Seria desastrós per a la seva qualitat. Paradoxalment, veuríem llavors com les famílies que s’ho poden permetre, entenent que la qualitat és primordial, enviarien els seus fills i filles a les universitats privades, pagant encara més.