Rellotges de sol

Pensem en roses i roses;

fem veure que durarà.

Josep Carner

Sempre he pensat que a l’estiu el temps s’allargassa. Que les hores, si són plàcides, poden estireganyar-se com un xiclet. I roden lentes, seguint una cadència rítmica i suau, que pot venir marcada per l’anar i venir de les onades, o pel sol amagant-se molt a poc a poc rere les muntanyes.

Com ja va deixar ben clar el pintor de Figueres, el temps és relatiu, els rellotges són tous. Si ets feliç, el temps passa veloç, massa de pressa. Si esperes, es fa lent fins a l’exasperació, feixuc. Si pateixes avança a batzegades: un minut pot ser etern i un any pot escolar-se pel forat.

El primer que faig quan agafo vacances és treure’m el rellotge del canell. No vull saber quina hora és, vull trencar la rigidesa dels horaris, vull allargar les estones agradables fins a l’infinit. No vull despertador, ni veure l’hora als aparells electrònics, ni consultar-la de reüll a la pantalla quan el mòbil dóna senyals de vida per connectar-me a la vida real.

A l’estiu l’únic rellotge que vull tenir a prop és el rellotge de sol que entoma l’escalfor durant tot el dia i, mandrós, sembla que hagi de fer avançar el temps més a poc a poc. M’agraden els rellotges de sol. Són bonics i guarneixen amb elegància les façanes de les cases. També són un senyal d’identitat: propis d’un país mediterrani i assolellat com el nostre. I, a més a més, solen regalar-nos idees per a la reflexió.

Molts dels lemes que podem llegir a prop dels rellotges de sol fan referència, com és lògic, al pas del temps i, en conseqüència, a la brevetat de la vida. Fugit hora sic est viva, l’hora vola, com la vida. Breves sunt dies hominis, els dies de l’home són curts. O el més imperatiu Breves sunt, sint utiles : són breus, que siguin útils!

Algunes sentències poden arribar a ser francament tètriques: s’acosta l’hora, la mort és segura però l’hora és incerta, o totes fereixen, l’última mata. O la inapel·lable (per a tothom, tret d’Eduard Punset) recorda que moriràs.

En la mateixa línia, però més optimistes, hi hauria: encara hi ha temps, o la vida és breu però l’art és perdurable. D’altres, les que més m’agraden, conviden a viure la vida sabent que és finita, però sense pensar gaire en l’últim moment, carpe diem : il·lumina les teves hores com jo ho faig amb les serenes o per als amics, qualsevol hora.

I finalment hi ha alguns rellotges de sol que ens revelen secrets de la casa que habiten. Com ara un de Sarrià de Ter que llueix la coneguda frase llatina Tempus fugit... de pressa, per si no quedava clar. O un altre en una casa de Riudaura que ha canviat el tradicional Jo sense sol i tu sense fe no som res per un afectuós Tu sense sol i jo sense la Mercè no som res.

Avui encetem, en aquesta contra, una sèrie d’articles que volen ser postals d’estiu, instantànies que captin les hores que rodolen lentament, retrats d’aquests instants que semblen suspesos en el temps. En aquest espai, aquests dies, només volem, com els rellotges de sol, assenyalar les hores serenes.