Aquesta setmana s’ha publicat l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de l’any 2023, una radiografia de com viu la ciutadania i com arriba a final de mes. I no és només un exercici informatiu, de saber com millora o empitjora el nostre benestar, sinó una de les eines més útils que tenim per dissenyar millors polítiques. Si els instruments públics que definim no s’adapten a les necessitats reals de la ciutadania, poc podran fer per millorar la seva qualitat de vida.
Des de principis de l’any 2022 hem viscut una pujada del salari mínim interprofessional (SMI) de 965 euros al mes en 14 pagues a 1.134 euros, així com augments consecutius de l'ingrés mínim vital (IMV), el principal sistema de garantia de rendes de l'Estat. Alhora, els preus de les matèries primeres i de l’energia es van disparar fins a arribar a superar una inflació del 10%, i el cost de l’habitatge tampoc no ha deixat de créixer. I tot això defineix la capacitat de les famílies per arribar a final de mes. En primer lloc, veiem que en general la taxa de pobresa de l’any 2023 es va reduir lleugerament a Catalunya. Els salaris més alts, i la millora de les prestacions, van augmentar els ingressos de moltes persones. Però això no es tradueix automàticament en viure millor. Les dades ens mostren que tenim més llars que viuen amb carències, des de no poder fer front a despeses imprevistes o mantenir la casa calenta fins a disposar d’un consum mínim d’aliments proteics.
Si ho mirem amb més detall, veiem que aquests dos indicadors –el risc de pobresa i la carència material i social greu– no afecten de la mateixa manera totes les persones. I, respecte a l’any anterior, les carències colpegen especialment llars que, per poc, no es troben en risc de pobresa. Són les persones que tenen massa ingressos per ser considerades pobres però que no aconsegueixen arribar a cobrir uns mínims per tenir una vida de qualitat. I no deixen d’augmentar les famílies que, any rere any, viuen pitjor.
Alhora, la taxa de pobresa agregada es redueix, però no ho fa per a tots els grups d’edat. Empitjora, només, per als menors de 18 anys. La pobresa infantil segueix pujant –ja arriba a un 28,5% dels nens i nenes espanyols (i al 26,8% dels catalans)– i és la més elevada de tots els grups poblacionals. Mai la diferència entre la pobresa infantil i la de la resta de la població havia estat tan gran, i per a moltes famílies el fet de tenir fills i filles implica caure en la pobresa.
Cal augmentar la inversió pública en infància, encara molt lluny de la mitjana europea, reforçant els mecanismes de suport a les famílies –com l’IMV, la renda garantida de ciutadania (RGC) i el complement d’ajuda per a la infància (CAPI)– i creant-ne de nous –com un complement universal per fill a càrrec o una ajuda per a la criança dins la RGC, destinada a les famílies més vulnerables–. L’empitjorament de les dades de pobresa infantil ens indica que anem a contrarellotge, i si no hi posem remei ràpid ens condemna a tots a un futur més pobre.
