Religió i modernitat
Josh Rosenberg és rabí a la sinagoga Lincoln Square de Nova York. Té al seu càrrec els adolescents de la congregació. És també professor a l’institut jueu Salanter Akiba Riverdale, a la part rica del Bronx. En Josh és jove, ambiciós, viatger, un bon esportista i, quan pot, submarinista. I, això no obstant, no deixa de ser un rabí. Encara hi ha catalans que, quan s’imaginen un jueu, el dibuixen amb barba, trenetes als costats ( peyes en jiddisch), barret i vestit negre, amb el nas gros, fanàtic i misogin. Els estereotips d’un país que en cinc segles no ha vist cap jueu continuen funcionant i les imatges dels jueus ultraortodoxos fixen en l’imaginari popular la imatge del que és un jueu.
Malgrat els tòpics, els jueus no són haredim ultraortodoxos. Si alguna cosa defineix el món ortodox jueu és la seva pluralitat. Actualment, el judaisme religiós existent s’articula en grans moviments, tots majoritàriament apareguts al segle XIX. Hi ha el moviment de reforma que rebutja la Llei i advoca per una supeditació clara de la religió i de la judeïtat a la modernitat. El moviment conservador parteix dels mateixos postulats del judaisme de reforma però pretén preservar l’observança religiosa de la Llei conformada al món modern. Finalment, trobem el moviment ortodox. És el judaisme tradicional, aquell en el qual religió i ètnia són indestriables, convertit en religió. Ho explica molt bé Leora Batnitzky al seu darrer llibre How Judaism became a religion. L’ortodòxia jueva, més que cap altre moviment jueu, adapta la mentalitat moderna a la religió tradicional per crear un producte nou i vell alhora.
Dins el món ortodox, l’anomenada ortodòxia moderna és el resultat més reeixit d’aquesta adopció i adaptació de la modernitat. A diferència d’altres adopcions i adaptacions ortodoxes de la modernitat -per exemple, l’organització hassid Chabad Lubavitch-, l’ortodòxia moderna assumeix la progressiva modificació dels seus postulats i l’avanç dinàmic de la Llei, sense caure en la temptació de purgar els comandaments suposadament incòmodes per a l’home modern. Tanmateix, el fenomen més interessant del judaisme ortodox modern és que, partint d’una comprensió conservadora de la religió i la modernitat, s’ha constituït en un moviment netament plural en l’àmbit ideològic.
No ha de sorprendre que algunes de les sinagogues ortodoxes modernes consagrin aquesta pluralitat ideològica i, fins i tot, apliquin polítiques clarament d’esquerres. Per exemple, la sinagoga Lincoln Square que esmentava té un equip de rabins en el qual hi ha dones, encara que aquestes no rebin el títol de rabina. Aquesta mateixa sinagoga, com tantes altres sinagogues ortodoxes modernes, ha dut la igualtat entre homes i dones o la normalització de l’homosexualitat fins als límits permesos per la Llei jueva. Alhora, es manté un fràgil equilibri entre culte, formació religiosa i justícia social -tikkun olam en hebreu-. Per tirar endavant aquesta modernitat jueva ortodoxa oberta i plural, fa pocs anys es va crear una organització ortodoxa moderna progressista anomenada International Rabbinic Fellowship, amb noms de primera categoria que potser no diran res al lector català: Avi Weiss, Shlomo Riskin o Adam Mintz. Són el gir liberal enfront del gir conservador del cos rabínic ortodox modern tradicional, el Rabbinical Council of America. Són, en fi, una altra mena d’ortodoxos.
El judaisme no va ser l’única confessió que durant el segle XIX va adaptar i adoptar la religió tradicional a la modernitat des d’un punt de vista conservador i ortodox. L’Església catòlica va dur a terme un procés molt similar. A l’Europa postrevolucionària, el moviment dels ultramuntans va començar a definir les grans línies per transformar el catolicisme en una religió inserida dins la modernitat. Aquests intel·lectuals catòlics eren conservadors i doctrinalment ortodoxos, però assumien la progressiva transformació teològica i filosòfica del magisteri catòlic. Pius IX va ser el seu papa. Va entronitzar profunds canvis com el centralisme romà, el neotomisme, la infal·libilitat papal, i es van estructurar les masses catòliques en l’àmbit espiritual i polític. Judaisme i catolicisme són dues cares de la mateixa modernitat religiosa del segle XIX.
