La religió a l’escola
Dimecres passat era a l’església de Sant Francesc, a Palma, dirigint una pregària laica a les restes del beat Ramon Llull guardades en una urna d’alabastre. La pietat, al cap i a la fi, és el reconeixement humil de la pròpia ignorància davant la complexitat del Tot. De sobte, en anar a mirar l’hora, em vaig adonar que havia perdut la una. Així, tal com sona. On hi havia d’haver el número 1, hi havia un espai buit al meu rellotge. Alguna explicació lògica hi havia d’haver, però amb els daurats del temple major encesos per la llum declinant del capvespre que entrava a dolls pel rosetó, em sentia amb dret a demanar-li una mica de poesia a la realitat. Qui pot viure en condicions d’absoluta realitat?
L’encanteri es va trencar quan va començar a sonar el mòbil. Em van trucar tres periodistes que volien saber la meva opinió sobre el programa d’educació catòlica que havia aparegut al BOE el dia 24. En realitat -amb l’excepció d’una periodista d’aquest diari-, no volien saber la meva opinió, sinó que els confirmés la seva, que ja la tenien formada d’acord amb la reacció viral de rebuig que s’havia produït a les xarxes socials. Tots es mostraven sorpresos que en el programa es defensés que els alumnes “han de reconèixer i acceptar els moments històrics de conflicte entre la ciència i la fe, sabent donar raons justificades de l’actuació de l’Església”, o que els professors han d’avaluar la capacitat dels alumnes per reconèixer “amb sorpresa” l’origen del cosmos, distingint “que no prové del caos o l’atzar”. ¿Estava Wert promovent la recuperació del Concili de Trento a les escoles? El millor en aquests casos, ja que disposem d’internet, és informar-se’n. I la veritat és que no hi ha diferències importants entre aquest programa i el de la Logse. L’un i l’altre estan aprovats per la Conferència Episcopal, com autoritza el concordat entre l’estat espanyol i el Vaticà. I els acords internacionals o es compleixen o es denuncien.
Però el que hi ha en joc no són només raons diplomàtiques. És més important la nostra disposició a acceptar que els nostres veïns, a més de tenir visions del món diferents de la nostra, no es vegin a ells mateixos com a creients d’una fe entre d’altres, sinó com a creients de la fe verdadera. ¿Som capaços d’acceptar l’altre tal com ell es veu a si mateix, sense cap altre límit que el Codi Penal? No estem parlant de pedagogia, sinó de la nostra concepció dels drets civils. La pregunta la podem formular també així: ¿de la convicció que l’Estat ha de ser aconfessional, se’n deriva que la societat també ho ha de ser?
Les dues úniques preguntes que m’interessen sobre aquest programa, un cop acceptat que el dissenyi la Conferència Episcopal, són si recull alguna cosa contrària a les lleis i si els pares -fins i tot els catòlics- poden triar altres opcions. Trobo un pèl cíniques les reaccions escandalitzades que sembla que produeixi aquest fet elemental: un dogma religiós sempre sembla poc consistent al creient d’una altra religió. Però tots ens agenollem davant les conviccions que ens semblen raonables i en tota convicció forta hi ha un esperit catòlic. Per això mateix, és inevitable adoctrinar els nostres fills en l’admiració dels valors que ens semblen més valuosos. Això també ho fan els ateus, els escèptics i els lliurepensadors.
No cal discutir el dret i fins i tot la conveniència de criticar els postulats de qualsevol religió (fins i tot de les laiques) si no les estimem raonables, però a vegades sembla que no ens adonem que la fe, en última instància, no és sinó el clau -el principi suposadament no hipotètic- del qual pengem totes les nostres conviccions. Tenim dret també a discutir si l’Estat ha de sufragar la formació religiosa dels ciutadans, però potser convindria analitzar sense presses pros i contres, especialment en un temps que sembla disposat a recuperar les guerres de religió.
A molts postcristians (que és el que som la majoria de nosaltres) els agradaria que l’Església es posés a l’altura del nihilisme tou dominant i substituís els deu manaments per deu recomanacions. A hores d’ara, la majoria d’escoles cristianes es limiten a educar “en valors basats en el cristianisme”. Fins i tot hi ha professors de religió que per estar a l’altura dels temps expliquen als alumnes per què els forats negres son els responsables del forat de la capa d’ozó. Però els cristians amb una fe ferma tenen dret a preguntar-se com es comprèn millor l’home, si contemplant-lo des dels ossos d’Atapuerca o des de la Bíblia.