Religió i divulgació històrica
La societat occidental postmoderna té un interès per la religió. En un món secular, el coneixement de la dimensió sagrada i el contacte que s’hi té minven. Això no significa que no existeixi una espiritualitat. Avui l’espiritualitat viu més a redós del new age que no pas de la sacralitat tradicional. En realitat, la sacralitat només es pot entendre a la llum de l’obra Totem i tabú de Sigmund Freud. Com a tal, l’home modern sofreix un distanciament tan gran de la sacralitat i el seu significat que a penes hi pot accedir, i encara menys entendre-la. Això no significa que el totemisme o els tabús hagin periclitat: són ben vius.
Vist que fins i tot el món catòlic sofreix aquest allunyament de la sacralitat en la seva litúrgia, hi ha una mena d’orfenesa a l’hora de presentar d’una manera pedagògica què és la sacralitat en les distintes confessions religioses. Tota divulgació històrica del fenomen religiós recorre a un major o menor grau de recreació d’aquesta sacralitat perquè l’home modern la pugui entendre. Tanmateix, en l’aclaparadora majoria dels casos, la sacralitat és pobrament recreada i serveix nul·lament a qualsevol finalitat pedagògica o de coneixement. En el fons, els recreadors de diferents cerimònies o rituals religiosos són homes moderns, generalment amb poca informació sobre el tema o gens, i amb una incapacitat manifesta d’imbuir-se de la mentalitat i les formes d’aquesta sacralitat -històrica o no.
Fa unes setmanes a l’ARA Xavier Roig glossava el rigor i valor pedagògic de Tarraco Viva, una recreació reeixida del passat. Com bé assenyalava Roig, Tàrraco Viva apareix com una fórmula reeixida de recreació històrica i de la dimensió sacra i mental del món romà. A Catalunya és l’excepció.
En tant que historiador de la religió, molts de cops he hagut de submergir-me, entendre i explicar tant la mentalitat religiosa com la seva dimensió sacra, ahir i avui. El meu cas d’estudi principal és el catolicisme. El primer capítol del llibre que preparo és dedicat a la litúrgia catòlica tridentina en la França i la Gran Bretanya romàntiques. Aquesta litúrgia va desaparèixer amb l’impuls del moviment litúrgic, la reforma del Concili Vaticà II i el nou missal de 1969. La transformació contemporània de la sacralitat catòlica va provocar la desaparició de la majoria d’elements, símbols, rituals i cerimònies d’una sacralitat tradicional catòlica.
Així, s’entén que en una recent recreació històrica barroca feta a Torredembarra s’hi celebrés una missa de campanya en la qual el sacerdot recreador només duia un trist ornament litúrgic, els paraments sacres eren estrictament moderns, i la missa incloïa el català. Fins i tot el fet de repartir la comunió durant la missa és una pràctica recent, fermament establerta al segle XX pel moviment litúrgic. En poc més de cinquanta anys el coneixement i pòsit de la sacralitat catòlica i l’accés a la llengua -el llatí- i als llibres litúrgics s’ha esvaït del tot. Això no obstant, la gran tasca arxivística de l’il·lustrador i assessor històric en recreació barroca Francesc Riart ha permès de conèixer els inventaris dels capellans castrenses de la Guerra de Successió. Els regiments barrocs tenien autèntiques esglésies mòbils, amb tots els ornaments i paraments de la litúrgia per celebrar una missa de campanya.
La recerca històrica i el dipòsit sacre ofereixen els instruments necessaris perquè la divulgació i recreació històrica i religiosa es facin correctament i acuradament. La distància mental de l’home modern no és una excusa per fer recreacions de nul rigor. Una recreació amb valor pedagògic hauria de ser de gran autenticitat a fi de proveir un accés de qualitat a la sacralitat tradicional o al passat. Altrament, és nociva i ofereix un retrat sacre i històric fals, que no ha existit mai.
Un cas semblant al de Torredembarra, però encara més escandalós, és la recreació d’un casament jueu que es va fer a Castelló d’Empúries fa un temps. El Punt Avui ha reproduït recentment una foto d’aquella recreació. La recreació del casament jueu és una barreja d’elements catòlics -altar amb canelobre inclòs- i d’una mentalitat moderna que fa feredat. Ja no es tracta que els vestits medievals siguin de fireta, amb ornaments jueus de la reforma contemporània, o que el públic assistent vagi disfressat amb yarmulke o tikhels però no se’l separi per sexes. És que simplement un casament jueu tradicional no és així. Tot el conjunt té un mer vernís jueu, però és eminentment catòlic. I catòlic del Concili Vaticà II. En el cas jueu, no es tracta d’una sacralitat perduda, sinó que els organitzadors es poden posar en contacte amb algun dels rabins ortodoxos de Barcelona perquè els expliquin de què va la cosa. O assistir a un casament jueu a Barcelona, que se’n fan. Si la recreació és un nyap, és o bé per desídia, o bé perquè es vol fer malament.
Les recreacions religioses i històriques han proliferat a Catalunya. Malauradament, el seu valor pedagògic, la seva qualitat i la seva autenticitat són gairebé nuls. Al final, l’home modern que vol aprendre i tenir una finestra al passat o a la religió desconeguda acaba rebent un producte fruit de l’imaginari postmodern empobrit i mediocre.