Del culte i de la cultura

En un moment en què els espectacles estan prohibits i a la gent se’ns demana que ens relacionem el mínim possible, el dissabte 7 d’octubre el bisbat de Barcelona va obrir la Sagrada Família als seus feligresos per a una multitudinària cerimònia de beatificació de Joan Roig Diggle. Davant les mostres d’incomprensió, el cardenal Omella va demanar perdó “a aquelles persones que s’hagin sentit ferides”. Una expressió transparent, perquè s’usa habitualment per deixar clar que no hi ha consciència d’haver fet res mal fet. És a dir, que la culpa es trasllada al que s’ha sentit ofès. Tanmateix, la prepotència eclesiàstica no és notícia.

El que em sembla preocupant és que des de la Generalitat s’hagi volgut justificar la màniga ampla pel caràcter fonamental que la Constitució concedeix al dret de culte. I és ben cert i així ha de ser. Però la Constitució també reconeix “el dret a la producció i a la creació literària i artística”, per exemple, i, tanmateix, mentre el bisbat feia la seva representació teatral, els teatres laics estaven tancats i, com ells, la gran majoria de les activitats culturals públiques. El problema dels drets fonamentals és que quan es comencen a tocar en situació d’excepció s’entra ràpidament en el terreny de l’arbitrarietat i de la discriminació.

La llibertat de culte (com la llibertat ideològica, que també protegeix la Constitució) dona aliment a aquest ser peculiar que és l’home, que corre per la Terra creient-se les ficcions que ell mateix ha creat. Pel que sembla, el fet de tenir l’empara d’un déu li dona dret especial sobre altres formes de creació de ficcions: artístiques, musicals, literàries, teatrals, sense pretensió de transcendència. No voldria pensar que, en el fons, tot es redueix al fet que l’Església, malgrat el radical procés de laïcització que ha viscut el país, encara té un poder de lobi que ni de lluny pot somiar el sector cultural, que, als ulls de la política, mai ha estat gaire més que la cirereta del pastís. I si no, mireu pressupostos i compareu. Perquè l’altra explicació seria que els governants encara posen el temor de Déu per sobre de les persones.

Costa entendre que es facin excepcions amb el dret al culte i no amb el dret a la cultura. I els implicats amb la cultura ens hauríem de preguntar per quina raó se li té tan poc respecte.