29/02/2012

Relativisme inquietant (1)

No deixen de fascinar-me les reaccions d'alguns lectors quan una anàlisi a fons de la norma hi detecta inconsistències que potser convé reformular. Salvant les distàncies, té alguna cosa d'ira integrista davant la relativització d'un dogma.

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La majoria, però, fan comentaris estimulants. Un manresà troba que "El noi a qui sempre trobem" s'allunya massa del català parlat. I té raó, se n'allunya, com se n'allunya, igual o més, el relatiu normatiu "El llibre de què (o del qual ) parlo". I és que, de fet, són formes pensades per a la llengua escrita, i tota llengua culta té un grau d'artifici en l'escriptura.

Cargando
No hay anuncios

Partint, doncs, de la base que "El noi que sempre trobem" és correcte i la forma preferible en col·loquial, avui vull remarcar que amb certs verbs transitius el relatiu que fa d'OD animat ha de ser per força a qui.

Manllevo el següent exemple del brillant lingüista Jordi Ginebra: "S'han reunit els professors a qui inquieta la nova normativa". Si canviem a qui per que la frase fa aigües. Per què? Pel tipus de verb transitiu que és inquietar . Ginebra en diu "verbs tipus preocupar ".

Cargando
No hay anuncios

N'hi ha una bona colla: afectar, distreure, divertir, inquietar, molestar, ofendre, satisfer, sorprendre, etc. Són transitius però poc. En la transitivitat pura el subjecte és actiu i modifica l'estat de l'OD: "El mestre renya el nen". En aquests verbs, en canvi, el subjecte sovint no fa res, només és el motiu de fons de l'estat psicològic inalterat de l'OD: "El relativisme inquieta el lector". Demà continuarem.