Relativisme inquietant (2)

Dèiem ahir que una frase com "M'ha escrit aquell lector que inquieta el relativisme normatiu" demana a crits canviar que per a qui si volem que sigui intel·ligible, i explicàvem que això ho provoca la peculiar transitivitat d'inquietar, compartida per una llarga llista de verbs.

Alguns d'aquests verbs arriben a esdevenir intransitius: el seu OD passa a OI. Ara mateix li preocupa no és normatiu, però ho pot arribar a ser. És el procés que va seguir interessar quan vol dir suscitar interès. Si al lector normativista el DIEC1 només el podia interessar, el DIEC2 ja li pot interessar.

Interessar, quan té aquest sentit -i seguint Ginebra-, ha passat de tipus preocupar a tipus agradar, i el pas l'ha fet seguint una evolució interna del català potser influïda però en cap cas interferida pel castellà, cosa que l'IEC reconeix acceptant-lo.

En canvi, quan interessar vol dir fer agafar interès ("El va interessar en el negoci"), es manté transitiu. Igualment, hi ha verbs del tipus preocupar que en algun sentit són transitius purs. A "La decisió l'ha sorprès" sorprendre és tipus preocupar, però a "L'ha sorprès robant" és tan transitiu com matar.

Això explica que soni bé "L'home que ha sorprès robant" i soni fatal "L'home que ha sorprès la decisió", i calgui canviar-hi que per a qui. També cal a qui amb els verbs tipus matar en frases ambigües: "L'home a qui ha matat el noi". ¿No seria, doncs, raonable acceptar sempre a qui quan el relatiu és OD animat? Demà ho matem.