El divendres 10 de gener hi va haver un debat a Catalunya Ràdio que reflecteix l’estat de confusió provocat pel canvi de paradigma sociocultural que estem vivint. La conversa, un document sonor digne d’anàlisi, girava entorn de l’onada de #jotambé sobre l’assetjament sexual a la feina (més concretament, als mitjans audiovisuals). Tothom anava amb peus de plom a l’hora de fer comentaris. Malgrat això, hi va haver algun silenci sostingut molt carregat de tensió. Ricard Ustrell va esmentar que havia conegut la seva companya, i mare dels seus fills, a la feina. I quan es va abordar la legitimitat de les relacions en què hi ha una jerarquia laboral, una asimetria de poder, va amollar un "estem perduts". Tant els silencis com aquest no tenir clar on queden les coordenades fan evident que el relat sociocultural ha entrat tant en crisi que ja no ens serveix. A la feina sorgeixen tot tipus de relacions i no és aquí on caldria posar el focus, sinó en el fet innegable que, massa sovint, les dones hem hagut d’esquivar, d’aguantar, les passions passatgeres dels homes de qui depeníem laboralment. És aquesta la dinàmica que volem estalviar a les noves generacions.
Els que tallen el bacallà tant a escala local com global continuen sent els homes (Trump, Musk, Putin, Netanyahu, Xi, Zuckerberg, Bezos, Altman, Gates, Hastings, Iger). Dades en mà, qualsevol diria que els canvis que ha provocat el feminisme són, encara, poc profunds: els homes continuen marcant el destí del món. En aquestes circumstàncies, que es reprodueixen a petita escala a la gran majoria d’entorns laborals, les dones hem d’intentar trobar el nostre lloc. El gran condicionant que patim les dones al món professional, doncs, és un desequilibri sistèmic que, fins ara, havia donat màniga ampla als que ocupaven càrrecs d’una certa responsabilitat. Ells feien i desfeien, perquè podien. El relat social legitimava les seves accions. Però en el moment en què algunes dones s’han atrevit a posar nom i cognoms als abusos de poder, el miratge de normalitat s’ha trencat. Ara bé, cal remarcar que el context era un altre. Com diu l’historiador David Lowenthal, el passat és un país estranger: s’hi feien les coses d’una altra manera. No podem jutjar el passat amb els estàndards del present. Així com les unes no teníem el vocabulari per posar nom a l’abús de poder, els altres tampoc. Els homes no sabien veure fins a quin punt els seus actes concrets, aparentment poc significatius, formaven part d’una violència estructural que condiciona(va) les carreres professionals, la vida, de les dones. Tots som víctimes dels rols i les estructures argumentals que són la norma, però, que quedi clar, nosaltres n’hem sortit molt més mal parades. D’aquí el malestar. El que fa evident tot aquest debat és que, a més de condemnar els delictes, cal assenyalar qüestions que queden al marge de la legalitat, però que són molt importants per a la nostra convivència. I aquestes qüestions depenen d’un relat que construïm conjuntament. I com que el relat, el paradigma, ha entrat en crisi, la conseqüència inevitable és la tensió social.
Perquè encara estem immersos en aquest canvi de paradigma, hi ha una tendència a la minimització: “No n’hi ha per a tant”, “Podries haver marxat”. Sembla que no s’entengui que una persona que està en pràctiques està en una situació d’extrema vulnerabilitat. Qui n’és responsable també n’ha de ser conscient: l’altra persona s’ho juga tot, tu no tens (tenies, que les coses estan canviant) res a perdre. També sembla que no s’entengui que en altres feines també et podries tornar a trobar amb una situació similar. Perquè aquest tipus de comportaments, tal com demostra l’onada de #jotambé, ha estat prou habitual. Per acabar-ho de matisar, afegeixo un parell d’exemples personals i recents a l’onada de casos que il·lustren aquesta violència estructural. En una festa, ara fa un any, em vaig trobar amb un home del món de la cultura amb qui m’havia creuat, de passada, en un stage de creació. Em va dir "Ara no sé si ens coneixem o t’he tirat els trastos alguna nit, perdona". Poca estona després m’estava convidant a portar un projecte a un festival comissariat per ell (però l’equívoc ja estava servit). Un altre cas: en una primera conversa amb un altre home del món de la cultura, em va proposar un parell de projectes interessants. Estava perfectament capacitada per portar-los a terme, però de seguida va quedar clar que hi havia altres interessos més enllà dels professionals (fins que em va preguntar directament si era feliç amb la meva vida familiar). Si ens trobem tan sovint amb aquests “equívocs” amb homes que tenen poder, i si la majoria de persones de qui depenem laboralment són homes, què se suposa que hem de fer? Aquest relat social ha condicionat totalment la concepció que tenim de nosaltres mateixes. Ha modificat els nostres passos, les nostres possibilitats, el nostre futur.
Gràcies a les dones valentes que s’han exposat a ser jutjades per intentar canviar aquest paradigma (d’una banda, perdem oportunitats per les pulsions d’ells; de l’altra, perquè els fa por que en fem un article), ha quedat clar que som moltes les persones que pensem que ja no ens serveix. Un aclariment final: el #metoo no té res a veure amb el puritanisme ni amb cap tipus de regressió sexual. La gent ens agradem i ens desitgem. I com que passem molt de temps a la feina, hi poden sorgir tot tipus de trobades i relacions. Però no han de ser un punt de partida, no han de ser unilaterals, no han de comprometre l’estabilitat i el futur de l’altra persona. Fins ara, a la feina, hi ha molts homes que han tret o volgut treure rèdit sexual del poder. Aquest és el paradigma sociocultural que volem canviar.
