La diplomàcia de la vacuna xinesa s’ha desplegat amb èxit al centre i a l’est d’Europa. Hongria ha sigut el primer país de la Unió Europea a rebre centenars de milers de dosis de Sinopharm i, fa unes setmanes, el govern de Viktor Orbán va anunciar que espera poder produir la vacuna xinesa localment en un planta que està en construcció a Debrecen, a l’est del país. Sèrbia, país candidat a la UE, ja ha rebut més d’un milió i mig de dosis de Sinopharm. I el mateix passa a la resta dels Balcans, on la Xina ja és un inversor clau. Ja fa temps que la influència de Pequín s’ha convertit en una fractura més entre l’est de la UE i Brussel·les. Però la pandèmia ha redimensionat aquesta sensació d’amenaça i de dependència.
El comerç bilateral entre la Unió i la Xina suposa més de 1.500 milions d’euros al dia. La Xina ja és el segon soci comercial de la UE, després dels Estats Units, i Brussel·les és el principal soci comercial de la Xina. Però l’assertivitat amb què Pequín desplega el seu expansionisme per Europa, no només com a poder econòmic sinó amb una voluntat molt més desacomplexada d’influència política, ha obligat la UE a fer un pas endavant amb les sancions polítiques contra les violacions de drets humans a la Xina i amb mesures de protecció de les seves empreses, com ara prohibir la compra de companyies europees per part d’empreses estrangeres que rebin ajudes públiques de països de fora la Unió.
El paper de Biden
L’arribada de Joe Biden a la Casa Blanca va suposar un canvi en la coordinació entre els EUA i la UE davant el que perceben com un “rival sistèmic” que promou models alternatius de govern. La primera acció internacional coordinada entre la UE, els EUA, el Regne Unit i el Canadà es va traduir, el març passat, en l’aprovació de sancions contra quatre alts funcionaris xinesos per vulneracions dels drets humans a la regió de Xinjiang contra la minoria musulmana uigur. Era la primera vegada que la UE prenia una mesura com aquesta contra Pequín des de l’embargament d’armes per la massacre de la plaça de Tiananmen del 1989. Però la Xina s’hi ha tornat encara amb més força: no només prohibint l’entrada a polítics europeus, sinó que, el 10 de juny, el règim va aprovar una nova llei de sancions que posa les empreses europees en una situació difícil. I aquí és on s’agreuja el dilema europeu i les divisions internes entre estats membres, fins al punt de deixar en suspens el procés de ratificació de l’acord comercial que la UE i la Xina van tancar a finals de l’any passat.
Només el primer trimestre del 2021, el 41% de tots els cotxes venuts per Daimler, Volkswagen i BMW van anar a la Xina. Volkswagen és, a més, una de les empreses europees que tenen fàbrica a Xinjiang. Els interessos alemanys estan en joc.
La irrupció de Biden per intentar construir una coalició que planti cara a aquest poder xinès també ha servit per constatar les divergències transatlàntiques sobre el nivell de pressió que cadascú està disposat a exercir contra la Xina. A més, com escriu Sven Biscop, analista de l’institut Egmont de Bèlgica, “les sancions són més fàcils d’utilitzar contra els teus aliats que contra els teus enemics”, és a dir, contra aquells que tenen un interès per refer les relacions i, per tant, estarien disposats a canviar alguna cosa. Ara per ara, la Xina se sap guanyadora en aquesta confrontació.
