Reivindicació del senyor Cambray (i altres coses)

Hi ha molts indicis –i dades, ai, la religió de les dades!– que el que la poeta Antonina Canyelles tem que arribi ja ha arribat: "Arribarà un moment que tindràs el batxillerat i seràs un ignorant". És més, pots tenir un grau universitari en, posem, periodista o advocat o educador, i no saber gairebé res de res. Vull dir res de les coses interessants que, com deia el malaguanyat Nuccio Ordine, no tenen una utilitat pràctica però fan la vida més bella, és a dir, res de cultura: art, teatre, llibres, música... No em vull posar estupendo ni pesat. Al diari arriben periodistes joves extraordinaris, amb fam de conèixer, de saber, de menjar-se el món, de gaudir-lo. El futur sempre serà dels joves. Però. Sempre hi ha un però, oi?

Que difícil és governar el món, atrevir-te a canviar les coses quan veus que les coses van pel pedregar. Antonina Canyelles té 80 anys i és jove i rebel. Quina energia, quina bondat i quina mala llet que concentra en el que diu i escriu. "En comptes / d’un jersei / em vaig / comprar / 500 pessetes / de poemes / i vaig seguir / passant fred / però el fred / ja era / un altre / gràcies a / Les pedres / de l’àmfora" (un llibre d’Estellés). Com pot ser que ens hàgim passat hores, dies, anys a les aules i en sortim amb el sarró de les idees i els coneixements pràcticament buit? Prohibir les pantalles no pot ser la solució. Prohibir mai és la solució. Fer que tot aprenentatge sigui com un joc, tampoc. Si no t’ho guanyes amb esforç, no et fas res teu. Una mica de competició ja va bé, sobretot per aprendre a perdre.

Suposo que es nota que em neguiteja què fem amb l’educació. Ens preocupa a molts, esclar. Començant pels mestres vocacionals, que són fabulosos. N’hi ha de joves i de veterans. Ara diré un anatema: el senyor Gonzàlez-Cambray ha fet una bona sacsejada al sistema. A vegades cal que algú remogui les aigües manses. Ho ha fet una mica a la brava, però com es podia fer, si no? Va ser el primer que va dir allò que tothom callava: que el català havia reculat a les aules. Va ser el primer que va tocar el tabú del calendari (començar abans al setembre, anar presencialment a treballar a l’escola al juliol). L’obertura d’aquests dos melons, i d’altres, li ha acabat costant el càrrec. A la seva successora, Anna Simó, ara li toca pacificar les aigües... i seguir amb les reformes! A veure com se’n surt.

Tornem a la poesia. "No em puc morir: / una part molt / jove de mi / encara em necessita". Ho enteneu? Cal mantenir-se jove d’esperit, sense por als canvis ni por a les grans veritats. Li diu Canyelles a la Carla Fajardo: "Mira, jo no soc creient, però ara crec en la resurrecció. Hitler, Franco i Mussolini s’han reencarnat a Europa". El feixisme torna i cal dir-lo pel seu nom, com afirma Rob Riemen. A Espanya, ens ensenya les urpes esmolades i bàrbares. Fa por i fàstic. Fins i tot ha tret el cap a Ripoll, bressol de Catalunya. Què hem de fer amb els immigrants que són tan diferents de nosaltres, que porten vel com el que portaven les nostres àvies, que van a una altra església quan nosaltres ja no anem a cap? Doncs el que sempre hem fet: regalar-los la nostra llengua i la nostra llibertat, i a veure com ens repartim la miserable riquesa que tenim. "Passen homes / i dones / amb teules / damunt el cap. / El Govern / ha posat/ fi / als sensesostre".

I sobretot donar-los l’oportunitat d’educar els fills, que l’escola sigui la seva millor casa i la seva porta oberta al futur. Si volem, hi ha esperança. I ja veurem com va, perquè no és fàcil. Som persones, som tots iguals i tots diferents. "Sense il·lusions / però sense tristeses, / les pedres". No som pedres. Tenim dies bons i dies dolents. Anys de bonança i temps de malvestats. Ara mateix tot són distopies i mals auguris. Estem deprimits. Com sortim del bucle? Els feixistes es dediquen a enverinar-nos l’ànima. Els demòcrates no ens en sortim. És més difícil ser demòcrata, esclar. I és molt complicat ser bon mestre. I bon polític. Bon estiu i ànims a tothom. I moltes gràcies, Antonina.