Reivindicació d'amabilitat

Ja fa 25 anys de l'exposició La ciutat de la gent, del fotògraf anglès Craigie Horsfield, que documentava la vida dels veïns de Nou Barris a la Fundació Tàpies. Era un dels primers projectes sobre la Barcelona postolímpica que posava el focus en la vida de les persones i el que era significatiu per a elles de la ciutat. No era un exercici aïllat. Al costat de la transformació urbanística de la ciutat, investigadors socials, activistes, periodistes i fotògrafs han estat sempre atents a la relació que uneix la ciutat amb els seus habitants. També durant els mesos durs del confinament. No podem oblidar les fotografies de les grans avingudes buides i els espais emblemàtics de la ciutat sense turistes. La vida a les terrasses a penes replicada en els balcons dels afortunats. La relació dels barcelonins amb la ciutat haurà canviat, no sabem si per sempre. Fenòmens com la redescoberta del Parc Güell marcaran les dinàmiques d'aquesta relació en els propers anys.

Ara podem decidir si volem avançar cap a una obertura dels espais i un ús compartit que posi les persones al centre, o podem decidir posar barreres pertot i prioritzar els usos particulars. Al capdamunt de la meva llista, l'amenaça permanent de tot giny amb rodes enfront del vianant. Jo demano una ciutat més amable, perquè és possible. Hem de poder fer possible la convivència, la ciutat de la gent. Prefereixo la ciutat de les famílies que deixen joguines per compartir als tancats de jocs infantils del passeig de Sant Joan a la ciutat dels veïns que insten a posar una tanca per barrar l’accés al carrer Aiguafreda, d'Horta. He vist un paperet enganxat en un banc de Vallcarca advertint que s'han trobat unes ulleres infantils i que es poden reclamar a la consergeria de l'escola veïna i imagino aquest gest senzill aplicat a les grans polítiques de ciutat.

Cada vegada veig més iniciatives veïnals dedicades a millorar la qualitat de la nostra relació amb la ciutat. Penso en l'enorme tasca que van fer les associacions de veïns dels anys 70-80 quan l'amabilitat volia dir aigua, clavegueres, autobusos. És gràcies a ells que ara podem parlar de qualitat de l'aire, de contaminació acústica, d'enverdir la ciutat i fins d'omplir els escocells. Barcelona és una ciutat densament poblada i amb poques zones verdes més enllà del Parc de Montjuïc, de Collserola o el front marítim, per això cada metre de verd guanyat respon a una necessitat vital. També hi respon ampliar els horaris d'obertura dels parcs, que incomprensiblement no obren fins a les 10 del matí en una ciutat mediterrània.

Amabilitat també serà poder consolidar alguns dels canvis proposats per l'urbanisme tàctic guanyant terreny a l'asfalt i reduint l'agressivitat visual de la senyalètica de colors i materials. Tot el que ens allunyi del record de les places dures dels anys 80 serà poc. I, finalment, amabilitat també és deixar que corri l'aire, tenir un ull posat en no voler compartimentar, identificar, regular, institucionalitzar i urbanitzar-ho tot.

Núria Iceta és editora de 'L'Avenç'