Fa quatre dies i mig a una persona amb la qual tinc vincles sanguinaris, i això no vol dir que exercim de Dràcules autònoms o fem anar els ganivets per a activitats de carnisseria ambulant, li va passar una cosa que podria explicar per què ens pixem i excretem, damunt i sota, el català, els catalanoparlants i els que no ho són, ni ho volen ser. Ja saben: és Nadal, i no hi ha Nadals sense conflicte. Jesús! Perdó, no volia ofendre, és un esternut!
Així va néixer el pollastre a una taula catalana nadalenca bèl·lica. Dues de les nenes de la família de la diàspora jugaven a cantar el que somiaven que arribés el 6 de gener. Una deia: “Jo he demanat als Reixos tal i tal altre...”. L’altra li va clavar el típic ganivet tribal: “No es diuen Reixos, es diuen Reis”. I la metralladora de sang no va parar. Així va esclatar la tradicional, inevitable, necessària i sanadora Guerra Civil entre occidentals i orientals per la nostra monarquia estimada. Bum!
Hi va haver llum, foc i destrucció atòmica. S’hi van acarnissar pares, tiets, cosins, algun animal mig ebri i mobles en estat de descomposició. Que així no es parla, bé, que si això és incorrecte, que si la cria acabarà ruca, que si sou de poble, que si sou de Mart, que si no sou res, que si mira la granada de mà que tinc, que si tu el 1989 em vas dir el mateix, i tu em vas fotre la xicota l’estiu del 2003, això altre ton pare, en pau no descansi, i ara rebentés a la tomba amb els torrons de merda que has comprat, te les diria ben fresques però tinc una calorada i foto el camp. Camp de mines. I sempre morts.
La petita xiqueta nord-occidental es va recaragolar com un caragol deprimit en un sac de dormir carreró sense sortida: repetint que els Reixos són menys i els Reis són més. I es va anar recuperant amb xeringues d’autoestima i una neula imperfecta. I qui dia passa any no empeny. Perquè l’any que ve la nena ja no dirà Reixos. I d'aquí a 10 anys ja canviarà l’accent, les paraules, les frases, i mudarà el caràcter, la mirada, la consideració, el respecte i la vida. I la llengua. Perquè si dius Reixos ets menys. Com si dius moixons, popes, esbarriar o saragata o el que faci falta. I acabes al final del trajecte que parlar català és menys. I tot és menys i així som menys.
Per això diuen els números de principis de 2025 que només sis de cada deu professors de llengua i literatura catalanes són filòlegs. Els altres són historiadors, enginyers, contorsionistes o paga’m alguna cosa i ensenyo el que faci falta i me la sua el català. I més xifres i dades: només un 37% de les classes de màsters universitaris a Catalunya són en català. Perquè tots sabem que el català és la llengua impròpia de Catalunya, ja sia per estudiar, demanar un cafè o perforar-se el nas públicament amb una broca del 12.
Però jo també tinc una estadística a l’entrecuix i a la neurona. Si parlem català, encara, és pels que han dit Reixos tota la vida. Pels que no tenen carreres, màsters o títols fets d’etiquetes de licor. Pels que no han tingut res més i només han tingut la llengua. Parlem català perquè nosaltres sí que creiem en els Reixos de la llengua i el país. Els de veritat. Som els fills embolcallats per un aire gelat de pàtria antiga. Som els de la boca oberta quan surt “Arriben los Reixos!” i no canviem de llengua, ni de vida, perquè aquella cara, aquella paraula, passa de pares a fills.
