La màgia d’aquest matí de Reis és relativament fàcil de fer. El públic infantil està entregat des de fa dies i espera la funció amb aquells nervis de saber que quan obri el ulls trobarà alguna cosa semblant a la felicitat. Fins i tot quan el seu caparró comenci a fer-se preguntes sobre els veritables límits de la màgia, la il·lusió vencerà la raó, ofegarà les preguntes i callarà els rumors sobre on és el truc que algú va escampar a l’escola.
I el públic adult no escatima esforços perquè els Reis engiponin la manera de fer arribar els regals als balcons i finestres més inaccessibles. Ja fa dies que els grans condueixen les emocions de la festa perquè saben que la infantesa passa en un sospir i que no hi ha gaires 6 de gener per facilitar la feina als Reis i ajudar-los a organitzar un matí d’aquells que les criatures puguin recordar tota la vida. Perquè els matins de Reis es recorden, tant per poc com per massa.
Però amb els Reis, com a la vida, el més difícil és fer la màgia cada dia. No cal culpabilitzar-se’n més del compte, és així, tots anem de bòlit. Ara bé, uns nivells diaris raonables de màgia són possibles. N’hi ha prou amb parar l’orella a la carta contínua que la canalla escriu cada dia, amb els seus desitjos, les seves frustracions, els seus assoliments, les seves mancances, en definitiva, amb la personalitat que va despuntant, per saber què necessiten i què els aniria bé. I aquesta màgia diària de l’atenció continuada és més important que la d’avui, perquè la infantesa passa en un sospir i no hi ha gaires anys per ajudar-los a forjar una personalitat que els sostingui tota la vida.
