Reina meva, que bé que no ho siguis

Llegeixo a l’ARA que a les filles adolescents del rei, princesa i infanta, els ha tocat anar de visita a Girona (cosa que deu fer que el cosinet Froilà se’l miri amb enveja, aquest esplai reial). Hi havia dues manifestacions, una a favor i una en contra, i es veu que quan els de seguretat han vist que la contrària era molt a prop de la ruta per on passaven, cap al Museu Dalí, i la favorable, més lluny, a la rambla de Figueres, “els han proposat d’intercanviar-se els espais”. Han dit que era per motius “de seguretat”, però ja ens explica l’autora de la peça, Maria Garcia, que l’estratègia semblava més encarada a evitar que ses alteses sentissin les protestes. Tant és així que els mossos han obligat els contraris “a allunyar-se més i han posat quatre furgonetes al mig de la calçada per evitar que les princeses els albiressin”. Aplaudiria l’autora, per cert, per aquest “albiressin”.

Per molt que et diguin els monàrquics que les “han preparat” per al càrrec, com van “preparar”, diuen també, el pare, estem parlant de menors d’edat. A qualsevol menor d’edat se l’intenta preparar per al càrrec, no fotem, i la diferència entre els nostres i les del rei són només els diners públics. Els nostres no tenen un perruquer, un esteticista i un estilista, una depiladora a sou, ni una escola privada lluny de casa. En canvi, però, els nostres tenen una cosa a part del dret a l’anonimat: hi som. Hi som per esbroncar-los, per dir-los que no valoren trobar-se el plat a taula i per anar-los a recollir a la festa major.  

Veient les maniobres perquè les nenes no rebin tomàquets a la carrossa no deixo de pensar que són nenes i que les fan servir com a producte. Com a negoci que són, no poden tenir Instagram, fer botelló, rapar-se els cabells, tatuar-se, ser lesbianes, vestir-se de negre o enamorar-se d’un noi de segons quina part del món. Estic segura que la mare no està contenta de la principal perversió que sustenta la institució monàrquica: el treball infantil.