La reina Elisabet II i el pa amb tomata
El cadàver de la reina Elisabet II viu tants actes d’homenatge que potser ressuscitarà abans del funeral. Si li injectessin una cisterna de la seva beguda preferida, el gintònic, segur que regnaria, de cop, uns anys més. 70 anys hi ha estat, la mossa. La segona amb un regir planetari més llarg. El primer és Lluís XIV: 72 anys. Però aquests dies de sagrada reviscolada reial, patrocinats per Sant Llàtzer, alguns descobreixen que en desena posició de regnats turbodièsel tenim un català: el rei Jaume I. 62 anys manant... al segle XIII. Ara que n’hi ha que volien una República, ni sabien que teníem una Monarquia que, òbviament, també ens la vam deixar perdre, robar i substituir. De fet, el Déu Salvi el Rei Jaume va anar pels pèls que es pogués cridar.
Certament el pare i la mare d’en Jaumet sí que van xisclar com bojos engendrant-lo. Però el rei Pere el Catòlic no sabia el que es feia i la reina Maria de Montpeller, sí. Pere tenia el mateix problema que el seu pare, Alfons el Cast no Cast. Pere també té una feinada a gestionar els seus incendis de cintura cap a baix. Una nit es troba fent un dels seus tradicionals domicilis. Un bed and breakfast. El rei es pensa que li tenen preparada una mossa que fa caure la bossa i, sense saber-ho, qui l’espera a la secreta foscor ardent, roent, és la seva dona. Ell no la pot veure ni en pintura, és a dir, ni als quadre reials. Però fot-li, que l’escalfament global de la Terra a principis del segle XIII ja amoïnava el rei. Per tant, Jaume és fill d’un espermatozou enganyat. Per què? Mireu el foc des de darrere la porta.
Parany a les fosques. Trampa de llençols. Complot per fecundar el futur. Tothom està preocupat per la descendència de la corona catalano-aragonesa. I allà tenim aquella conxorxa fora de camp. Un exèrcit de prohoms, notaris, abats, priors... prenent nota darrere les cortines. Voyeurs de la legalitat. Autenticant visualment que els espermatozous disparats són de Pere. Som davant de la invenció de la prova de paternitat. Made in Catalonia. I així és. La de Jaume és la primera start-up amb l’R+D d’ulls d’amagatotis per certificar que un crio és fill del seu pare. Per això el religiós català i màster universal en dret canònic Raimon de Penyafort inclou en la seva obra Decretals de Gregori IX el reconeixement a la investigació de la paternitat. Li va encarregar el Papa i és el full de ruta, el codi, de l’Església catòlica des del segle XIII fins a la Primera Guerra Mundial del segle XX. La corona catalano-aragonesa ja inventa i reconeix una cosa que el Codi Civil del Regne Ficció d’Espanya no incorpora, com a dret, fins al... 1981. Pels pèls.
Sense això no hi hauria res. No hi seríem. Jaume I, batejat el Conqueridor; comte de Barcelona; rei d’Aragó; rei de Mallorca; rei de València; senyor de Montpeller. El pare dels Països Catalans. L’home que governa el mar: el Mediterrani. Blau iniciàtic de les relacions comercials amb el nord d’Àfrica. Més blau: la ruta de la Mediterrània oriental (Alexandria, Palestina, Bizanci) i la de l’occidental (Sardenya i Sicília). Les autopistes d’aigua i diners sense peatges. I poder. Jaume I és l’impulsor de la Bíblia blava: el Consolat de Mar. El primer codi de costums marítims. La globalització comercial. El Mare Nostrum és català. La corona catalano-aragonesa és admirada i respectada al món. A casa endreça la Catalunya de comtats olla. Dels comtats a la unitat. Transforma l’administració. Descentralitza. Una primera Catalunya xarxa. Un país comarcal, municipal, emmirallant la diversitat... Per a això serveix una monarquia, com la catalana, com la britànica, per a això serveix el poder. Perquè no se’n riguin de tu. Perquè no et robin, et substitueixin i t’emmerdin fins i tot el pa amb tomata que et fots a taula.
Aquesta setmana un dels mitjans més importants del planeta, The New York Times, informa que el pa amb tomata català és “pan con tomate ” espanyol. Que el pa amb tomata no se suca: es ratlla. Caient com pluja de mentides tòxiques. Que es posa el pa al forn i després li passem el pinzell i a més li fotem rodanxes de tomata. És el segle I del regnat de les fake news. Per a això va servir la prova de paternitat de Jaume I: per saber qui som. Ho saben els nord-americans que es van autodeterminar no pacíficament dels britànics. Ho sap la monarquia britànica, que en ple segle XXI no ha dit ni piu davant un referèndum d’Escòcia i que ha respectat les independències que porta a l’esquena del seu eximperi. Ho saben ells. Ho sap tothom. No ho sabem nosaltres, que no ens queda ni una tomata d’orgull per sucar.