Als jugadors del Barça de bàsquet els van dir de tot a l’entrada del pavelló madrileny on dimarts van guanyar la Lliga, inclosos insults racistes. I tot i l’alegria pel campionat, l’entrenador Jasikevicius no es va estar de denunciar-ho: “He sentit a parlar molt sobre Vinicius i ara hem de parlar nosaltres sobre el que passa aquí. Això no va amb el que dieu dels valors del Madrid i els seus seguidors. Volem parar això i volem que se’n parli. M’és igual que sigui un jugador del Madrid o del Barça”.
L’entrenador lituà del Barça toca el tema clau: qui parla, aquí? Qui diu què és notícia i què no? Que Valverde agredeix un adversari a l’aparcament de l’estadi? Tenia els seus motius. Que Carvajal li trenca el peronè a un adversari i el càstig és una targeta groga? És una entrada dura però normal. Que Gavi és insultat i escridassat en el curs d’una celebració amb la selecció espanyola? I què esperava, aquest nen provocador? Que Yabusele gairebé escanya un contrari sobre el parquet? Eren els nervis. Que una part d’aficionats del Joventut insulten Yabusele? Els crits van a l’acta, l’ACB els condemna i Antiviolència serà informada. Que a Vinicius l’insulten? Tanquem la grada de Mestalla, que Movistar posi a la pantalla “No al racisme” i el comparem amb Rosa Parks.
Si unes accions comporten pena de telediari i sancions severes i d’altres queden dissimulades darrere l’habitual cortina de silenci i de supèrbia que acompanya tot allò que toca al Madrid als mitjans espanyols, aleshores ningú es creurà que la lluita contra les expressions racistes és sincera i continuarem allà mateix. En l’article 26.
