Era difícil que Felip de Borbó superés per Nadal l’interès del que va dir amb la cara el dia que Pedro Sánchez va prometre el càrrec de president del govern. Aquell matí van quedar prou clares (sense que constituís cap sorpresa) quines eren les seves preferències. Aquell posat descortès amb el seu primer ministre va ser un dels discursos més importants del seu regnat. Més en contra d’aquella investidura feta a base de PNB, Bildu, Esquerra i Puigdemont no podia mostrar-se. Més en contra de l’amnistia que l’havia fet possible no podia estar. I, per descomptat, estava amoïnat pel fet que alguns manifestants de Ferraz l’haguessin desbordat per la dreta retallant la corona de la bandera.
O sigui que la seva afirmació del dia 24 dient que "hem de respectar les institucions en l'exercici de les seves pròpies competències i contribuir mútuament al seu enfortiment i al seu prestigi", sonava buit pel que fa a l’executiu i, en canvi, esdevenia una gens dissimulada defensa dels jutges ara que, per primera vegada, un president del govern espanyol s’ha posat a la boca l’acusació de lawfare i les seves actuacions durant el Procés seran objecte de comissió parlamentària.
Mentre Joan Carles I era capaç de maniobrar darrere el decorat (per bé i per mal), l’encarcarat Felip VI es limita a invocar la Constitució interpretada com a mecanisme pel bipartidisme i l’autonomisme ben entesos, i redactada sota vigilància militar. I ja no som en aquells temps: el terrorisme d’ETA s’ha acabat, Catalunya es va revoltar en defensa d’un referèndum d’autodeterminació i es parla en català, gallec i basc al Congrés. Aquella lectura s’assembla cada dia menys a Espanya. Potser per això les comunitats que més van veure el discurs del rei per Nadal van ser Múrcia (75,6%), Castella-la Manxa (74,9 %) i Aragó (73,8 %). I les que menys van ser Catalunya (42,3 %) i el País Basc (46,7 %).
