El rei de la dreta
Aviat farà una dècada que el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) no pregunta pel rei Felip VI. L’última vegada va ser l’abril del 2015 i l’opinió dels espanyols sobre la tasca del monarca va ser un suspens, amb un 4,43 sobre 10 de valoració. Des de llavors, almenys oficialment, no s’ha tornat a preguntar sobre el tema. Tot i ser el cap de l’Estat, la resposta oficial del govern espanyol quan se li ha preguntat per això és que no fa falta perquè la monarquia no és una preocupació per als ciutadans. I tot i que aquesta resposta és per fugir d’estudi, el cert és que Felip VI genera una gran indiferència per a la majoria de la gent i les campanyes per fer-lo més amable i proper no han servit de res.
La darrera mostra del desinterès que genera Felip VI ha estat el tradicional discurs de la nit de Nadal que adreça als seus súbdits. Enguany, tot i que hi havia 30 cadenes de televisió fent-ne l’emissió simultània, ha registrat la segona pitjor audiència des que es va asseure al tron, amb Catalunya i el País Basc al capdavall, amb 20 punts menys de quota de pantalla que la mitjana de l’Estat.
Del discurs del rei ningú no n’espera res. Bàsicament, serveix per omplir els esllanguits informatius del dia de Nadal amb les previsibles reaccions dels partits, que completen un esquema que es reprodueix any rere any. I en el cas de Catalunya, per a una part molt significativa de la ciutadania Felip VI va allunyar-se irreversiblement de la possibilitat de connectar després del vergonyós discurs del 3 d’octubre del 2017, en el qual es va fer abanderat de l'¡A por ellos!
No deixa de sorprendre que, un any més, després de dotze minuts de discurs, el titular del seu missatge sigui que demana respecte per les lleis i per la Constitució. Una obvietat. Parla amb grans paraules sobre llibertat, justícia i igualtat, però no diu res que connecti directament amb la realitat que viuen cada dia els ciutadans, ni tampoc dedica una sola paraula al moment convuls que ens toca viure, amb una guerra al cor d’Europa, entre Rússia i Ucraïna, i una altra a la franja de Gaza.
El del rei és un discurs de paraules volgudament ambigües, on tothom pot interpretar el que més li convingui, que serveixen perquè l’endemà els grans partits espanyols puguin sortir a lloar-lo i a aplaudir un paper central que no es creu ningú. Això sí, els més abrandats en la defensa i l’autoritat del monarca són Vox i el Partit Popular, que el continuen presentant com el garant de la unitat d’Espanya, mentre el PSOE fa equilibris per no amoïnar els republicans asimptomàtics que nodreixen les seves bases. Alguna cosa deu fallar si, a aquestes altures, tot el que pot fer el rei és sortir a defensar la Constitució i rebre l’aplaudiment de la dreta i l’extrema dreta.
Diuen que a Espanya el rei regna, però no governa. Costa saber ben bé què vol dir això a la pràctica, perquè es pot interpretar a gust del consumidor. El cert és que la Constitució espanyola, a l’article 58, li atribueix el paper d’arbitrar i moderar el funcionament regular de les institucions de l’Estat, però tampoc en això ha destacat. L’autoritat del cap de l’Estat val el que valgui la seva credibilitat.
Fa més de cinc anys, gairebé dos mil dies, que els membres del Consell General del Poder Judicial tenen el seu mandat caducat. El bloqueig de la dreta, que ja se sent còmoda amb aquesta majoria, no n'ha permès la renovació, tal com seria normal en un estat democràtic i de dret que funcionés correctament. La divisió de poders és un element essencial i el poder judicial és un dels tres pilars essencials. Davant d’això, el cap de l’Estat, que té la funció constitucional d’arbitrar pel funcionament regular de les institucions, se n’ha rentat les mans i s’ha posat de perfil, fent bona l’estratègia immobilista de la dreta.
La realitat d’avui és que Felip VI i la família del rei només són notícia quan hi ha soroll o quan poden omplir les xarxes de rumors vinculats a temes personals. Que el rei emèrit Joan Carles I, atrapat pels negocis tèrbols en què intervenia, pels diners acumulats a l’estranger i pels problemes amb hisenda s’hagi expatriat a Abu Dhabi és d’una gravetat inclassificable, però, gràcies a la sordina de mitjans i poders fàctics, això ja no escandalitza la ciutadania. Com en el conte del vestit nou de l’emperador, de Hans Christian Andersen, tothom sap del cert que el rei va nu, però això ja no li importa a gairebé ningú, ni al CIS. Només el defensa la dreta.