El rei va despullat

PeriodistaVa fer bé Felip VI assistint a la manifestació d’ahir a Barcelona? S’ha destacat molt que el monarca fes el gest inèdit de participar en una manifestació al costat dels seus súbdits. A pilota passada, però, la sonora xiulada popular al símbol de la monarquia ha donat ales als qui, com Pedro J. Ramírez, consideraven que la Zarzuela s’havia equivocat greument. No n’estic segur. Al cap i a la fi, qualsevol autoritat que es mostra disposada a rebre una xiulada fa una exhibició de coratge: però això és una valoració política, i el rei només és un polític a Catalunya; a la resta de l’Estat és un símbol.

D’altra banda, amb el govern espanyol en mans del PP, l’Estat no té un estri més bo que el rei per dir al món que se sent concernit pel que passa a tot el seu territori. És el comodí que no falla mai. O s’ho pensaven: a Madrid, l’esbroncada popular i les pancartes antimonàrquiques han generat una barreja de consternació i d’orgull ferit. Es posa en evidència que, mentre a Espanya la monarquia està per damunt de la confrontació política, a Catalunya els Borbons formen part principalíssima del que se sol anomenar statu quo, l’adversari que el procés sobiranista pretén combatre des d’avui mateix fins a la data crucial de l’1 d’octubre.

Veurem quin és el balanç mediàtic de tot plegat. Com que, malgrat el predomini de les estelades, també hi havia banderes espanyoles, la premsa de Madrid no tindrà problemes per omplir portada amb una fotografia adient (jo, si fos d’ells, triaria la dels mossos quadrant-se davant del rei). Però l’última setmana hem comprovat les dificultats de les principals capçaleres madrilenyes per imposar el seu relat barroer, fins i tot difamatori, que no ha trobat ressò, sinó desmentiments, en la premsa internacional.

Per altra banda, les imatges que TV3 va distribuir arreu del món són inequívoques: els partits sobiranistes, que estaven preocupats pel possible segrest de la manifestació des de l’espanyolisme, poden estar tranquils. Però també poden estar tranquils els qui temien una guerra de banderes: al carrer van conviure en pau les unes amb les altres; senyeres, estelades, espanyoles, republicanes i encara alguna més. En un ambient de dol, d’emprenyada, de tensió acumulada i de tensió encara per arribar, aquesta mostra de civisme des de la diversitat va donar més força al clam col·lectiu del “No tinc por!”

Des de molts sectors s’havia demanat una manifestació políticament neutra, dedicada únicament a homenatjar les víctimes i rebutjar la violència. Però això ja va passar, l’endemà de l’atemptat, a la plaça Catalunya, plena de gom a gom i en un silenci només trencat pel crit espontani de “No tinc por!” Ahir, després de tot el que ha passat aquesta setmana, i superat el primer impacte emocional de la tragèdia, era una mica il·lús pensar que les dinàmiques polítiques internes de Catalunya romandrien soterrades, sobretot quan fa dies que els partits i els mitjans espanyolistes reclamen que, amb l’excusa de l’atemptat, la majoria parlamentària catalana renunciï a un referèndum que té amplíssim suport.

Se sol demanar que el terrorisme no condicioni la vida democràtica, i això és exactament el que va passar ahir al passeig de Gràcia. L’elit política espanyola, amb abundós suport mediàtic, ha pretès capitalitzar un concepte equívoc -“unitat”- per utilitzar la tragèdia en favor dels seus interessos. Ahir, però, la unitat només es va expressar en el dol compartit dels uns i els altres: aquest plany unànime ha conviscut amb la sonora bronca a Rajoy, als seus ministres i al rei, resposta previsible davant l’allau d’informacions inquietants sobre el capteniment del ministeri d’Interior, el descrèdit orquestrat dels Mossos i la hipocresia d’un Estat que ven armes al principal proveïdor del jihadisme.

La jornada d’ahir retrata una societat, la catalana, que sap indignar-se en comú contra el terror, i a la vegada defensar aferrissadament projectes polítics diferents: una societat que s’expressa sempre de manera democràtica; que s’ha reconciliat amb la seva policia i els seus serveis públics; que ha conjurat de manera dràstica els perills de la islamofòbia i del racisme en general. I que -un detall gens petit- ha eliminat del paisatge la ultradreta, que en altres zones del continent ensenya les urpes de manera cada cop més amenaçadora. Malgrat tot, no és una mala postal.

Demà, tot torna a començar. Diria que, en el vol de tornada a Madrid, Rajoy i els seus ministres van tenir moltes coses en què pensar.