El rei dels venedors de joguines

Us parlo com a amic del Günter i com a escriptor. Per desgràcia, he de parlar-vos en anglès. No parlo bé l’alemany -no prou bé- per dir el que vull dir. Em sap greu.

Günter Grass va escriure El timbal de llauna quan només tenia 31 anys, un fet notable que tardarà molt a repetir-se (si és que es repeteix). Ja no queden escriptors; és a dir, ja no en queda cap capaç d’escriure discursos electorals per a Willy Brandt, una novel·la ambientada el 1647, al final de la Guerra dels Trenta Anys, i una altra en què trobem un peix parlant que acaba jutjat per masclisme i la història de la introducció de la patata a Prússia. I no oblidem que, a Anestèsia local, el Günter també hi fa aparèixer un estudiant que, per sacsejar la consciència dels berlinesos, cala foc al seu estimat gos salsitxa.

A la vida real va existir un radical anomenat Rudi Dutschke que no era gaire diferent d’aquest estudiant que cremava gossos. A Kopfgeburten oder Die Deutschen sterben aus (traduït al castellà amb el títol Partos mentales o los alemanes se extinguen ) el Günter definia Rudi Dutschke com “un revolucionari sortit d’un llibre il·lustrat alemany”. I va dir més coses sobre Rudi Dutschke: “Es va deixar portar per les seves dèries... Els ideals se li escapaven a galop tirat... Les seves visions de futur van degenerar en llibres de butxaca”. Això entristia el Günter.

Sí, el Günter era una mica crític amb la meva generació. Va escriure: “Poques generacions s’han cremat tan de pressa. O s’ensorren o deixen d’arriscar-se”. Sí, d’acord, som una generació que no té capacitat de resistència.

Sisplau, perdoneu-me per recordar-vos que el Günter també podia ser una mica crític amb vosaltres, els alemanys. “Al nostre país tot està pensat de cara al creixement”, deia. “Mai estem satisfets. Per a nosaltres prou no vol dir mai prou. Sempre en volem més... Som productius fins i tot en somnis”.

Jo no em vaig lliurar de les seves crítiques. Sí, el Günter també em criticava. Una nit a Nova York -després de sopar, quan ja ens dèiem bona nit- vaig veure que semblava una mica amoïnat. Jo ja hi estava acostumat, però aquesta vegada el Günter em va sorprendre; em va dir que estava preocupat per mi: “Em sembla que ja no t’enfades tant com abans”.

Això va passar als anys vuitanta. No cal dir que des d’aleshores he procurat estar sempre enfadat. Ich versuche! (Ho intento!)

Ja no queden escriptors, no com ell.

El 1920 Joseph Conrad va escriure una nova introducció per a L’agent secret en la qual deia: “Sempre he sigut propens a justificar les meves accions. No a defensar-les, sinó a justificar-les. No a insistir que feia les coses bé, sinó a explicar simplement que al darrere dels meus impulsos no hi havia cap intenció perversa, cap menyspreu secret per la sensibilitat natural de la humanitat”. M’imagino el Günter dient això mateix.

Quan va escriure Tot pelant la ceba, no volia insistir que havia fet bé les coses; només s’explicava. I no només aquí hi ha la seva història; era escriptor! ¿De debò els periodistes es creien que el Günter els hauria explicat la seva història anys abans perquè fossin ells qui l’escrivissin? Qualsevol que hagi llegit Günter Grass sap que sempre estava escrivint Tot pelant la ceba. Tal com va afirmar: “El que vaig acceptar amb l’estúpid orgull de la joventut ho vaig voler amagar després de la guerra per un sentiment recurrent de vergonya”. Per als seus lectors, aquest “sentiment recurrent de vergonya” és present a les seves obres des de bon començament. El trobem a El timbal de llauna, el trobem a El gat i la rata ; la vergonya és molt anterior a Tot pelant la ceba.

Esclar que s’havia fet enemics. “Tots tenim ferides”, va escriure Thomas Mann. “L’elogi és un bàlsam que les alleuja, tot i que no sempre les cura. Però... la nostra receptivitat a l’elogi no té cap proporció amb la nostra vulnerabilitat al menyspreu vil i l’insult maliciós.

“Per molt ridícul que sigui, per molt evidents que siguin els rancors personals que hi ha al darrere, l’insult és una expressió d’hostilitat que ens fa una impressió molt més profunda i duradora que l’elogi. I això és totalment absurd, perquè els enemics són... l’inevitable acompanyament d’una vida vigorosa, la prova mateixa de la seva força”.

A Tot pelant la ceba, el Günter es defineix com “el nen de la guerra greument cremat i, per tant, inexorablement familiaritzat amb la contradicció”.

En l’última carta que em va escriure, que no em vaig afanyar prou a contestar, el Günter citava l’últim paràgraf de la seva autobiografia : “El món torna a estar desballestat, i això, a mi, el nen cremat per la guerra, em porta records nefastos”.

A un dels meus principals personatges, Owen Meany, li vaig donar les inicials d’Oskar Matzerath. I més de vint anys abans, quan estudiava a Viena -el 1962 i el 1963- ja havia llegit El timbal de llauna en anglès, però anava a tot arreu amb un exemplar de butxaca en alemany. Portar un exemplar de Die Blechtrommel em servia per lligar.

Per desgràcia, la meva dispesera -jo no volia trobar-me-la- em va veure amb el llibre i em va clavar una mirada crítica. “¿Que no li ha agradat?”, li vaig preguntar, ensenyant-li el llibre.

Em resulta difícil repetir el que em va contestar, vull dir, dir-ho com els austríacs. Auf Wienerisch. Ich Werde versuchen (En vienès. Ho intentaré). La dispesera em va contestar: “ Ja, ja, das ist mir Würst, aber Günter Grass ist ein bisschen unhöflich ”. Creieu-me, traduït literalment no sona gaire millor: “Sí, sí, això és salsitxa per a mi, però Günter Grass és una mica mal educat”.

Nur ein bisschen? (¿Només una mica?)

Günter es considerava “infantil, com la majoria d’escriptors”. Genau. (Exactament.)

Una nit, a casa del Günter i l’Ute a Behlendorf, li va cantar una cançó de bressol al meu fill petit, l’Everett, que només tenia quatre anys. Ich kann nicht singen, aber ich Werde versuchen, nur ein bisschen (No canto bé, però ho intentaré, només una mica).

One man went to mow,

went to mow a meadow.

One man and his dog

went to mow a meadow.

Two men went to mow,

went to mow a meadow.

(Un home va anar a segar,

va anar a segar un prat.

Un home i el gos

van anar a segar un prat.

Dos homes van anar a segar,

van anar a segar un prat.)

Und so geht es immer weiter-bis zehn Hunden. (I així successivament fins a 10 gossos.)

Un dia fred de l’hivern vienès, quan a ningú li venia de gust despullar-se, em vaig presentar en una escola de belles arts situada més enllà de la Ringstrasse i em vaig oferir com a model per a les classes de dibuix al natural. “Tinc experiència, dels Estats Units”, vaig dir, però jo volia ser model perquè Oskar Matzerath és model. No cal dir que era una altra manera de lligar.

¿Us enrecordeu del venedor de joguines d’ El timbal de llauna? Es diu Sigismund Markus, i els nazis l’obliguen a suïcidar-se. Quan el venedor de joguines mor, l’Oskar sap que s’acosta el dia que es quedarà sense timbals de llauna. L’Oskar plora per ell, però també pel pobre Markus i per una Alemanya que arrossegarà sempre la culpa del que ha fet amb els jueus.

I vet aquí el que aleshores diu l’Oskar: “Hi havia una vegada un venedor de joguines; es deia Markus i es va endur d’aquest món totes les joguines del món”.

Sé com se sent l’Oskar. Günter Grass era el rei dels venedors de joguines. Ara ens ha deixat i s’ha endut totes les joguines del món.