Aquest dia 5, vigília de Reis, un altre rei, l'emèrit d'Espanya, Joan Carles, ha fet 85 anys. És una cosa que se sentia o es llegia als mitjans que li feien la pilota (és a dir, tots) en els anys daurats de la monarquia espanyola, que van ser uns quants: “El rei fa anys per Reis”, deia algun locutor, tertulià o espècie semblant. “Clar, lògic”, responia un altre. I reien, perquè se suposava que l'avinentesa era graciosa.
Ara com ara, l'aniversari de Joan Carles de Borbó només fa gràcia als humoristes, que en poden treure suc i sucar-hi pa d'ençà del Botswana incident amb l'elefant mort, el maluc trencat i la presentació de Corinna al públic en general (abans d'això, fer broma sobre la casa reial espanyola en general, i sobre Joan Carles en particular, tenia resultats incerts i, sovint, prou desagradables). En canvi, a les institucions de l'estat espanyol, començant per la Corona mateixa i seguint pel govern d'Espanya, no els en fa gens, de gràcia. La qüestió del retorn a Espanya del rei fugat segueix pendent, i no és de cap manera una qüestió menor, perquè de com es resolgui o es deixi de resoldre en depèn, en gran mesura, el futur de la monarquia. Que és tant com dir el futur del sistema polític i institucional del 78, del qual els Borbons són columna vertebral, pal de paller i tot el que en vulguem dir. Començant per la Constitució, que no és una Constitució que es limiti a incloure la monarquia parlamentària com a forma d'estat, sinó que està feta precisament per legitimar-la i donar-li validesa i credibilitat democràtiques (he estat a punt d'afegir-hi, també, “versemblança”). La Constitució espanyola deu tenir, com se sol dir en aquests casos, llums i ombres, però allò que la fa insòlita és que és una Constitució redactada a mida, per evitar que es vegi que el rei va nu. Per això deu ser l'única llei d'aquesta naturalesa que inclou el nom propi d'un individu dins el seu redactat, i aquest nom propi és el de Joan Carles de Borbó.
De manera que, per molt que ara es treballi per presentar-lo com un empestat, una poma podrida dins el cistell virtuós de la monarquia provident, Joan Carles és un dels puntals vivents de la Transició i la democràcia espanyoles. La darrera vegada que va trepitjar territori espanyol després de la seva fuga als Emirats Àrabs, una dictadura sense cap respecte pels drets humans, va ser per anar a una regata a Sanxenxo, des d'on va fer unes declaracions contundents: “Explicacions? De què?”, va exclamar davant una periodista que va gosar preguntar-li si no trobava que hauria de donar algun tipus d'aclariment de la seva conducta als ciutadans que paguem cada cèntim que gasta. Després va deixar anar una sonora riallada. La mentalitat de Joan Carles, val a dir-ho, és exactament la mateixa que la de tota la monarquia i els poders de l'anomenat deep state, i que es podria resumir així: ja us hem donat la democràcia, ara tapeu-vos la boca i no emprenyeu. La diferència és que ell (per l'edat, o perquè sempre ha estat campechano) ja no es molesta a dissimular.
