La regulació del mercat per part de l'administració pública, a fi que els ciutadans puguin accedir a béns i serveis de primera necessitat (l'habitatge ho és) no és cap idea del socialisme utòpic, ni de l'anarquisme, ni del chavisme bolivarià. Que el mercat liberal, en ell mateix, no té mecanismes d'autocorrecció, o no en té prou, i necessita que els poders públics intervinguin per estimular l'economia a través de la demanda és la idea de Keynes als anys trenta, en resposta a la Gran Depressió iniciada el 29. L'aplicació d'aquesta idea ha donat peu al que coneixem com a socialdemocràcia i societat del benestar. No fa desaparèixer (tampoc ho cerca) les desigualtats inherents al capitalisme, però sí que promou ascensors socials i l'accés al benestar de les classes treballadores i mitjanes. No impugna el liberalisme, sinó que el corregeix. El keynesianisme ha estat contestat pel neoliberalisme, conegut també com a turbocapitalisme, del qual en fan bandera personatges com Milei, Bolsonaro, Trump o Musk. Per algunes ments pensants de les dretes espanyola i catalana, també. Són els que aquests dies es posen les mans al cap per les manifestacions de dissabte contra els preus del lloguer. La de Barcelona va ser massiva, i diuen que era dirigida per l'extrema esquerra.
Tanmateix, la idea de la correcció del mercat, i en concret del mercat immobiliari, és tan poc d'extrema esquerra que està recollida fins i tot a la Constitució espanyola, un text poc sospitós de comunisme encara que hi participés en Solé Tura. En el debat sobre l'habitatge, sorprèn que no se citi més sovint l'article 47, que diu això: “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l'interès general per tal d'impedir l'especulació”.
Protegir l'interès general i impedir l'especulació: d'això anava la manifestació de dissabte, i intentar desqualificar-la amb estirabots, exageracions i falsedats tal vegada excitarà els campions –avorridíssims, tot sigui dit– de la dreta llibertària, però no du enlloc. Tampoc ajuda, per cert, voler fer passar el bou de l'habitatge per la bèstia grossa del control de la immigració. Els debats poden ser transversals, però no venen en paquets.
Regular el mercat és positiu, també per al bon funcionament del mateix mercat, i a més això està inventadíssim. El de l'habitatge és un sector que s'ha desregulat fins a la insensatesa a conseqüència de l'especulació, que al seu torn és conseqüència d'un model econòmic de benefici fàcil i ràpid, basat en el turisme i la construcció. La seva regulació s'hauria de fer pensant en l'habitatge com un servei públic i una política social, exactament igual que la sanitat o l'educació. I partint del principi que el dret de les persones a un habitatge digne és constitucional i és previ, i superior, al dret a obtenir un guany econòmic en un mercat inflat per l'especulació.
