Per què no hi haurà ‘Brexit’

El Regne Unit no votarà a favor de sortir de la UE. Pot semblar que aquesta predicció tan rotunda es contradigui amb les enquestes, que reflecteixen un 50% de suport per al Brexit en el referèndum del juny, i també amb el fet que els euroescèptics ridiculitzen el “nou pacte” per al Regne Unit establert a la cimera del 19 de febrer. Tot i això, probablement ha arribat l’hora que el món deixi de preocupar-se.

Per entendre la dinàmica que afavoreix fortament el vot del sí, comencem per la política. Fins al pacte d’aquest mes, els líders del Regne Unit no s’han mostrat seriosament en contra del Brexit. Al cap i a la fi, el primer ministre David Cameron i el seu govern havien de fer veure que es plantejaven un trencament si la UE rebutjava les seves exigències.

En aquestes circumstàncies, era impossible tant per als polítics laboristes com per als líders empresarials advocar per un pacte amb la UE que el mateix Cameron no estava disposat a promoure. El lobi del no, per tant, ha tingut pràcticament el monopoli de l’atenció pública. Aquesta situació potser es mantindrà durant un breu període, encara que ja s’hagi arribat al pacte amb la UE, perquè Cameron no vol suscitar l’antagonisme dels euroescèptics implacables del seu partit fins que no sigui absolutament necessari. Però, quan s’acosti el referèndum, aquest desequilibri polític es capgirarà dràsticament.

Una raó és la decisió de Cameron d’alliberar els seus ministres de la disciplina de partit durant la campanya del referèndum. Considerat inicialment un senyal de debilitat, el moviment de Cameron ha acabat sent un cop de mestre. Després d’haver ofert la llibertat de “votar segons la seva consciència” sobre la relació amb la UE, els polítics conservadors més destacats -amb les notables excepcions de Boris Johnson i Michael Gove- han sortit a donar suport a Cameron. Com a resultat d’això, la campanya del no ha quedat a la pràctica sense líders i ja s’ha dividit en dues faccions rivals: una impulsada sobretot per un sentiment proteccionista i contrari a la immigració i l’altra decidida a centrar l’atenció en l’economia neoliberal i el lliure comerç.

Es pot predir amb seguretat que, quan canviï l’onada política, els mitjans de comunicació britànics i l’opinió dels empresaris també canviaran, sobretot a causa d’interessos financers directes. Per exemple, Rupert Murdoch, les emissores del qual dominen el paisatge dels mitjans, necessita mantenir-se dins del mercat únic de la UE per consolidar els seus negocis de televisió per satèl·lit al Regne Unit, Alemanya i Itàlia.

Però no serà fins que el Regne Unit comenci a debatre seriosament els costos i els beneficis de sortir de la UE que els votants començaran a adonar-se que el Brexit comportaria uns costos econòmics enormes per al Regne Unit i cap mena de benefici polític.

Els desafiaments econòmics del Brexit serien aclaparadors. L’argument principal de la campanya del no -que l’enorme dèficit comercial del Regne Unit és una arma secreta, perquè si hi hagués un trencament de les relacions comercials la UE tindria més coses a perdre-hi que la Gran Bretanya- és rotundament erroni. El Regne Unit hauria de negociar l’accés al mercat únic europeu per al seu sector dels serveis, mentre que els fabricants de la UE gaudirien automàticament de drets pràcticament il·limitats per vendre arreu del Regne Unit, a l’empara de les lleis de l’Organització Mundial del Comerç (OMC).

Margaret Thatcher va ser la primera que es va adonar que l’especialització del seu país en els serveis -no només en les finances, sinó també en l’àmbit jurídic, de comptabilitat, dels mitjans de comunicació, arquitectònic, en la recerca farmacèutica, etcètera- fa que la pertinença al mercat únic de la UE sigui crucial. Per a Alemanya, França o Itàlia no té gaire importància que el Regne Unit sigui un membre de la UE o que senzillament formi part de l’OMC.

Per tant, la Regne Unit necessitaria un acord d’associació amb la UE, semblant al que s’ha negociat amb Suïssa o Noruega, les dues úniques economies europees importants que hi ha fora de la UE. Des de la perspectiva de la Unió, els termes d’un pacte amb els britànics haurien de ser igual d’estrictes, com a mínim, que els acords d’associació existents. Qualsevol favor especial atorgat a Londres establiria un precedent i temptaria altres membres poc entusiastes de la UE a plantejar amenaces d’una sortida i a exigir renegociacions.

Entre les condicions acceptades per Noruega i Suïssa que, sens dubte, la UE consideraria innegociables n’hi ha quatre que invaliden completament els objectius polítics del Brexit : Noruega i Suïssa han de complir tots els criteris i les normes del mercat únic de la UE, i no tenen ni veu ni vot a l’hora de formular-los; els dos països accepten traslladar totes les lleis rellevants de la UE a la legislació interna sense consultar els electors; tots dos contribueixen substancialment al pressupost de la UE i, finalment, han d’acceptar una immigració de la UE il·limitada, cosa que comporta una proporció més alta d’immigrants de la Unió entre la població de Suïssa i Noruega que al Regne Unit.

Si el Regne Unit rebutgés aquestes intrusions en la seva sobirania nacional, el seu sector dels serveis no tindria accés al mercat únic. Els governs francès, alemany i irlandès estarien encantats de veure bancs amb seu a la Gran Bretanya i hedge funds supeditats a les normes de la UE, i negocis amb seu al Regne Unit relacionats amb administració d’actius, assegurances, comptabilitat, serveis jurídics i mitjans de comunicació obligats a traslladar els seus llocs de treball, oficines centrals i pagament d’impostos a París, Frankfurt o Dublín.

Davant d’aquest èxode de llocs de treball del sector dels serveis i negocis d’alt valor, sens dubte la Gran Bretanya es faria enrere i acceptaria les normes intrusives que comporten la mena d’acords d’associació establerts per Suïssa i Noruega amb la UE. En última instància, el Brexit no solament obligaria a una renegociació perjudicial de les relacions econòmiques, sinó que també portaria a una pèrdua de sobirania política del Regne Unit.

O potser només per a Anglaterra, tenint en compte que Escòcia probablement marxaria del Regne Unit i es reintegraria a la UE, amb la qual cosa s’emportaria molts dels llocs de treball del sector serveis de Londres a Edimburg. Tan bon punt els líders polítics, empresarials i dels mitjans de comunicació de la Gran Bretanya comencin a fer referència a aquesta dura realitat de la vida després del Brexit, podem estar segurs que els votants decidiran quedar-se a la UE.

Copyright Project Syndicate