Per un Regne Unit que lideri la UE

Pocs dies abans del referèndum sobre la pertinença a la Unió Europea, hi ha dues angoixes que topen: la por que es perdin llocs de treball si el Regne Unit marxa, i la por d’una gran afluència d’immigrants si es queda. La premsa reflecteix un país atrapat entre el que l’exsecretari d’Estat nord-americà Dean Acheson va definir com un passat imperial al qual li costa renunciar i un paper de cara al futur que es resisteix a assumir. Acheson sostenia que el Regne Unit havia “esgotat” totes les vies per adquirir influència al món. Només n’hi quedava una: una implicació positiva a Europa. L’únic escull era la mentalitat recalcitrant del país. Sembla que aquestes observacions continuen vigents, malgrat els més de 40 anys dins de la UE. Els que fan campanya per sortir-ne asseguren que el país assolirà la seva millor versió si va a la seva, reafirmant-se en la seva condició d’illa innegociablement independent d’Europa. El bàndol europeista parla d’un Regne Unit que, ancorat al cor d’Europa, mira a l’exterior.

A alguns ministres del govern conservador els costa sortir de la negativitat per la pressió dels euroescèptics del seu partit. En la campanya s’han limitat a defensar la pertinença a la UE com un mal menor. De fet, sovint aquest referèndum tan agre fa pensar en una pugna entre els que ens volen mig fora d’Europa i els que ens en volen fora del tot. No és massa tard per aportar arguments positius a favor del futur de la Gran Bretanya a la UE. El referèndum sobre la independència d’Escòcia és un recordatori dels perills d’una negativitat excessiva. Per reafirmar l’estatus d’Escòcia en el si del Regne Unit calia una visió patriòtica i un projecte positiu i orientat al futur. Igual que en aquest referèndum.

En un món interdependent, els països han de trobar l’equilibri entre l’autonomia que desitgen i la cooperació que necessiten. En el si de la UE la Gran Bretanya pot tenir un paper constructiu sense sotmetre la seva identitat a un superestat europeu ni fer un salt enrere per adoptar una mentalitat tancada i aïllacionista. La manera de conciliar les forces divergents de la memòria, el destí i la realitat és liderant la pròxima etapa del desenvolupament d’Europa.

Els EUA tenen raó quan afirmen que són un país excepcional. També ho és el Regne Unit. Quan ens posem a l’avantguarda per delinear el futur d’Europa honrem l’excepcionalisme britànic, fem gala del nostre orgull nacional i combatem el missatge euroescèptic. El món es beneficia aleshores d’una Gran Bretanya que no té por de posar-se al capdavant.

Europa necessita direcció. El 2014 el papa Francesc va dir: “Els grans ideals que van inspirar Europa semblen haver perdut la seva força d’atracció en favor dels tecnicismes burocràtics de les seves institucions”. La idea d’Europa, va dir, ha quedat “envellida i reduïda”. Una agenda inspirada pel Regne Unit pot fomentar la UE que la comunitat internacional necessita: una Europa global que estableixi relacions diplomàtiques i comercials fortes arreu del món.

Pel que fa al terrorisme, l’única manera de combatre les operacions multinacionals de l’Estat Islàmic és amb la cooperació transfronterera. El Regne Unit té un dels serveis d’intel·ligència més respectats del món, i pot liderar una iniciativa paneuropea més professional per coordinar la vigilància.

La història implicació al Pròxim Orient i a l’Àfrica també col·loca el Regne Unit en una bona posició per donar forma a una versió moderna del Pla Marshall impulsada per Europa que abordaria les causes de la inestabilitat d’aquestes regions. Europa afronta la crisi humanitària més greu des del 1945 i el Regne Unit ha d’ajudar la UE a oferir noves oportunitats educatives i econòmiques als seus veïns.

Amb l’ajut del Regne Unit, Europa pot ser capdavantera en la lluita contra el canvi climàtic. El continent ha de reduir la dependència energètica de Rússia, que equival a subvencionar l’opressió prop de la frontera oriental de la UE. Amb una reforma del mercat europeu de l’energia es podria integrar l’abundant energia del vent i les ones, abundant al Regne Unit, en una xarxa energètica continental de baixes emissions de CO 2.

Vuit anys després de l’esclat de la crisi, l’economia segueix estancada: ha mantingut una taxa d’atur mitjana del 10% i un creixement pròxim a zero des que va sortir de la recessió. Com a ministre d’Economia em vaig oposar a entrar a la moneda única, que veia un obstacle per al creixement. Tot i això, crec que el Regne Unit -un pioner del “mercat únic” originari- hauria de tenir un paper cabdal en la revifalla econòmica de la UE. Europa pot tornar a ser un dels motors del creixement mundial si obrim els sectors digital, de les tecnologies de la informació i dels serveis a la competència transcontinental; si creem el pol de recerca més gran del món, i si arribem a un acord comercial millor i més transparent amb els EUA.

Que el Regne Unit faci realitat aquestes propostes no ens farà pas menys britànics. Les ambicions federalistes retrocedeixen a Europa després d’haver assolit un punt culminant. El seu lloc l’ocupa un model més acceptable de presa de decisions per part dels 28 governs estatals. El futur del continent no són uns Estats Units d’Europa, sinó una Europa unida d’estats.

El 4 de juliol del 1962 John F. Kennedy va reclamar a l’Independence Hall de Filadèlfia “una declaració d’interdependència” amb Europa en què els EUA es comprometien com a soci a contribuir a l’assoliment d’“una unió més perfecta”. L’expresident nord-americà va instar el Regne Unit a treballar per “una Europa unida” per promoure l’estat de dret, la llibertat, la pau i la prosperitat arreu del món.

Kennedy tenia raó en aquells moments i les seves paraules perduren. Per a la Gran Bretanya postimperial la implicació és el seu oxigen, la cooperació un imperatiu i el lideratge el seu destí. Si el 23 de juny els britànics voten a favor de posar-se al capdavant de la UE i no d’abandonar-la faran palès que si alguna cosa no està el país és “esgotat”.