1. Fúria. Cada dia es fa més fatigosa la rutina política. On són les idees i on són les propostes? No en tenen? Repassem els mitjans de comunicació espanyols d’un dia qualsevol: els relats de corrupció s’acumulen a les portades, sovint construïts sobre especulacions i a l’espera que es concretin les proves. Naturalment, adquireixen gruixos diferents en funció de la posició de cada mitjà. Als diaris –paper i digitals– de l’entorn de la dreta, àmplia majoria a la premsa madrilenya, les portades són un seguit de denúncies contra Sánchez i companyia, sovint de procedència confusa, en què a vegades costa distingir entre acusat i acusador, que infecten l’aparell de l’Estat. Els mitjans conservadors juguen un impropi paper de fiscals sempre que és l’esquerra l’assenyalada. I construeixen inacabables històries a la caça de dades incriminatòries, sovint aportades per gent susceptible de tota sospita, per mantenir viva l’alarma per més que els fets no acabin de concretar-se. Personatges entrampats en qüestions judicials, susceptibles de sospita, obtenen així protagonisme passant d’assenyalats a acusadors. I no falten les precipitacions judicials que generen dubtes sobre el paper de la justícia.
El que és més greu és que aquesta lògica mediàtica es tradueix a l’escena política. On el que hauria de ser un debat rigorós d'acusacions fundades i acreditades es converteix en un discurs monogràfic de l’oposició liderada per un frustrat Feijóo que, incapaç de plantejar una real alternativa política al govern socialista, capgira qualsevol tema per convertir-lo sempre en un seguit de desqualificacions al president del govern. En canvi, ni tan sols és capaç de reaccionar amb autoritat quan es produeix un esdeveniment que interpel·la directament el seu partit, com ha estat el cas de la DANA, al País Valencià, on governa el PP.
És trist veure una escena política en què en els projectes i les idees són absents i l’oposició només busca el soroll i la ràbia. Naturalment, ha de posar sobre la taula els indicis de corrupció, amb informació i proves. És una de les seves responsabilitats. Però fer de la denúncia l’únic discurs, perquè l’únic objectiu és tombar el que mana, degrada la democràcia, treu legitimitat a la mateixa oposició, i en el fons banalitza la corrupció, que és la millor manera de no combatre-la.
2. Malestar. Estem en un moment crucial en què els efectes de l’acceleració tecnològica es fan patents, i el futur de la democràcia i de les llibertats no està clar. Més que mai és necessari fer política. A Europa, com als Estats Units, ha esclatat el malestar de les classes populars. Com diu l’antropòleg americà Peter Turchin, l’enriquiment dels més rics, l’empobriment de les classes populars i l’aparició d’una elit disposada a suplantar el poder han creat el caos que ha portat a la victòria de Trump. I aquests problemes s’han traslladat ja als països europeus. No val l’exercici d’impotència –o de complicitat– que fan alguns convertint la corrupció en la principal taca negra del país. Hi ha molt a fer per afrontar els reptes dels anys que venen i no ens podem quedar en un simulacre de democràcia fundada sobre la baralla sense límits entre els uns i els altres. El govern ha de donar explicacions sempre que calgui, l’oposició ha de demanar-ne, però no n’hi ha prou: la crítica ha de ser també política i aportar propostes i pactes quan calgui. Un parlament no pot ser un espectacle a veure qui la diu més grossa. I la justícia ha d’estar també a l'altura de la situació i tallar aquelles fuites que fan soroll sense aportar res. La dreta sempre ha cregut que el poder li pertany i quan no el té no ho suporta. I, tanmateix, si es vol, des de fora hi ha molta feina a fer.
3. Calma. És interessant de veure, en contrast, com a Catalunya després del soroll ha vingut la calma. Ara mateix, sense renunciar ningú a res, tothom ha entès una cosa elemental: que quan s’arriba més enllà de les pròpies forces, ve un temps de ressaca. Que ara l’han capitalitzat els socialistes, cosa que els permet governar des de la discreció, obrint un temps de reflexió i reconstrucció, sense soroll ni excessos, que interpel·la a tots. Esquerra Republicana té un congrés que pot ser determinant, Junts s’ha de reconstruir sobre les bases socials heretades de Convergència, i els Comuns han d’afrontar el destí clàssic de les esquerres: la dificultat per mantenir-se un cop s’ha arribat capitalitzant un moment d’excepció. Després del rebombori dels últims anys, el soroll s’ha traslladat a Espanya, i Catalunya s’ha pres un temps de reflexió.
