Les regles del joc
De vegades mossegar-se la llengua és una virtut. Hi ha una pedagogia del silenci. Quatre dies després de rebre una esbroncada al Liceu, Felip de Borbó es va creure en l'obligació de replicar a l'alcalde de Girona quan aquest defensava el dret a decidir. El camí de l'infern està empedrat d'oportunitats perdudes. Quan Joan Carles I va enviar la infanta Cristina a Barcelona a compte de La Caixa, molts aplaudiren la política d'aproximació a les "nacionalitats històriques". I quan la infanta es va casar amb Iñaki Urgandarin, alguns van celebrar que així la monarquia es posava a la butxaca bascos i catalans. Sí, els catalans podem arribar a aquest grau de ximpleria. Però aquella reacció demostra fins a quin punt la monarquia ha malmès el crèdit que li atorgaven molts catalans amb la bona fe de qui és capaç de combregar amb les engrunes simbòliques del regnat. Per escatir on ha anat aquell crèdit n'hi ha prou de seguir les cròniques dels jutjats i les peripècies de la fiscalia. ¿Com podria aquesta dinastia reivindicar encara, sense enrojolar-se, el paper d'àrbitre de la convivència? I malgrat tot, Felip, hereu d'un estat i d'un grapat de títols pintorescos per un dret feudal divinitzat -que inclou, per cert, la moderníssima llei sàlica- li etziba al batlle electe de Girona que cal respectar les regles del joc.
Una monarquia que invoca metàfores de casino poca credibilitat pot tenir a la seva disposició. Però acceptem l'envit i preguntem de quin joc es tracta. Perquè la frase principesca és, efectivament, un joc de paraules, un calembour . Felip posa en joc dues nocions escassament transparents amb evident voluntat de confondre. La primera és el concepte de regla i la segona el de joc , o sigui, l'activitat lúdica que deixa la seriositat en suspens. En aquest cas el que s'amaga i neutralitza darrere el joc és el drama dels catalans en tant que propietat espanyola i bé patrimonial de la Corona. El joc no és seriós, però les regles són sagrades. Perfectament, però no resulta gens evident que aquests conceptes siguin compatibles en el sentit arbitral que invoca el príncep per no fer el joc a una majoria qualificada i certificada del poble català.
Les regles són vinculants sempre que els jugadors et segueixin el joc. Però jugar és una activitat voluntària i el joc deixa de ser-ho quan esdevé coactiu. Jugar és obrir el parèntesi d'una excepcionalitat en el temps. No es pot jugar sempre, i és absurd exigir que cada generació reprengui la partida, fins al dia de l'enjogassat judici final. Felip podria haver dit santament que cal respectar les lleis, però ell sap que la llei, si no és natural -i avui la monarquia d'origen diví passa per hores baixes- és fruit d'un contracte, i els contractes són paper mullat quan una de les parts decideix rescindir-lo. A més, la monarquia espanyola suma als seus maldecaps la il·legitimitat d'origen. És joc de molt poques taules que aquesta monarquia deu la seva restauració a un decret franquista (la llei de successió del 1969), és dir, a un cop d'estat perllongat en el temps.
El problema s'agreuja quan un dels jugadors insisteix que l'altre està sempre fora de joc. I això passa, en efecte, quan es posa en qüestió les lleis emanades de Catalunya, se li envaeix les competències i se li nega personalitat per jugar en igualtat de condicions. Si en un altre moment la mateixa monarquia havia reconegut Catalunya com a subjecte polític, autoritzant Adolfo Suárez a pactar la continuïtat històrica de la Generalitat republicana, ¿qui és ara el que no respecta les regles del joc? ¿O és que allò era un joc de penyores i l'Estat ja fa temps que ha decidit no lliurar-ne?
Felip no vol jugar-se-la. Per això nega que Catalunya sigui un subjecte de dret legítim just quan la seva legitimitat trontolla. Aquest reflex maldestre agreuja la imatge de tafur que va impregnant la dinastia. En la seva primera visita oficial a Catalunya, quan semblava consolidar-se l'Espanya autonòmicament uniformada del PSOE, Felip havia arribat a dir magnànimament: " Cataluña será lo que los catalanes quieran que sea ".
Aleshores Catalunya era un joc de cucanya per a molts polítics de l'Estat. I ja que de jocs va la cosa, és obligat preguntar-se si Felip feia jocs de mans amb la ingenuïtat d'un poble que massa sovint cobra amb bones paraules el pèl que es deixa esquilar. Però si aquell discurs era excepcionalment autèntic i noble, aleshores hem de preguntar-nos quina catàstrofe ha portat aquell jove príncep a acabar jugant als disbarats com la resta de la seva família, contrafent amb la boca petita enmig de la barba canosa el discurs més vulgar i antidemocràtic de l'Espanya que pretén heretar.
