Règim

La Clara puja a l'ascensor amb el dinar dins d'una bossa. Amanida de pollastre i una poma. Només que perdi un parell o tres de quilets d'aquí a l'estiu ja estarà contenta. Quan les portes es tanquen, prem amb força els dits que subjecten les nanses fins que se li posen ben blancs. És la tensió. L'ansietat. La gana. Ha passat tot el matí amb un cafè amb llet i una torrada. A aquestes hores es menjaria un bou amb banyes. Serra els llavis i s'imagina l'interior del tàper: només misèria. Hauria d'haver agafat alguna altra cosa de postres, un iogurt, un flam... No li arribarà ni a la primera dent. Ja es veu tota la tarda mastegant el llapis, com si estigués boja. I el més penós de tot aquest esforç és que el seu home, míster mitxelins, se n'enfot a la cara dia sí dia també. I si ella s'emprenya, perquè n'hi ha per emprenyar-se, ell encara ho espatlla més i li deixa anar que no cal que pateixi, que ja li agrada tal com està, que si fer règim vol dir estar de mala llet tot el punyetero dia s'ho pot ben estalviar. I el seu amant igual. O pitjor. Aquest diu que si s'aprima perd les formes i que a ell li agraden molt les seves formes. Cavernícola dels nassos…

Potser és el que hauria de fer. Posar-se a endrapar com una truja, guanyar 5 o 6 quilos i llavors veuríem si agraden tant les seves formes. Però no, continuarà, perseverarà, perquè no ho fa per ells, ho fa per ella mateixa, per sentir-se a gust amb el seu cos, per dignitat i per deixar de veure al mirall aquests cuixots que se li han posat com botifarrons. El seu termòmetre són els texans negres. Quan aconsegueixi cordar-se els texans negres voldrà dir que ha fet el cim. I llavors sortirà al carrer amb ells, dreta com el pal de la bandera, esperant que, com sempre, quan es creui amb el primer panxut veurà de cua d'ull, quan el deixi enrere, que tomba el cap, abaixa la mirada cap al paner i fa una llambregada al seu pompis comprimit dins dels texans com un globus a punt de rebentar. I sabrà que ho ha aconseguit, que ha ajornat un any més l'inevitable i que per molt que diguin el mitxelins i el cavernícola, els homes encara se la miren.