El règim es defensa
Que l’actual crisi política a l’estat espanyol no és un contratemps conjuntural, sinó una crisi de règim, l’expressió de l’esgotament d’aquells consensos de 1977-1979 que van donar estabilitat a la Segona Restauració borbònica, això resulta cada cop més evident tant per als qui voldrien que la crisi fos terminal, com per als que confien a revertir-la.
Naturalment, l’anomenat desafío catalán -el fet que una part molt important de la societat catalana contesti i rebutgi els pactes de la Transició- constitueix una de les expressions més serioses de la crisi del règim, que per això hi respon des d’una actitud immobilista, bunqueritzada, intransigent, feta només d’amenaces, querelles, suspensions o inhabilitacions. Però la crisi afecta també les estructures centrals del sistema: el bipartidisme avui esberlat, i la governabilitat empantanegada des de fa quasi un any. És a aquests últims aspectes als quals voldria referir-me tot seguit.
La fi, a les eleccions del desembre passat, del duopoli PP-PSOE, i l’entrada al Congrés de dues altres forces amb un pes rellevant (Podem i Ciutadans), va obrir un escenari per al qual el règim no estava preparat. Ho van demostrar els sis mesos següents de bloqueig polític, i la necessitat -inimaginable des del 1977- de celebrar nous comicis el 26 de juny d’enguany. Però els resultats no van ser gaire diferents, i la inadaptació del sistema a les noves condicions de la governança va portar a la persistència del bloqueig, amb l’amenaça d’unes terceres eleccions en dotze mesos. És aquí on van entrar en escena, des de fora de la política estricta, els defensors del règim.
Entenc per “defensors del règim” aquelles elits econòmiques, mediàtiques, culturals, etcètera, que s’han beneficiat -cadascuna a la seva manera- del sistema polític vigent durant les últimes quatre dècades, i que consideren un deure de legítima autodefensa impedir que s’enfonsi, que sigui substituït per un altre en el qual, probablement, perdrien almenys una part dels seus privilegis; en definitiva, del seu poder.
Com els lectors deuen recordar, el febrer passat C’s havia subscrit amb el PSOE un acord de govern que va resultar insuficient per instal·lar Pedro Sánchez a la Moncloa. En tot cas, abans i després del 26-J, els líders del partit taronja es van atipar de dir “no queremos que gobierne Rajoy”, “no vamos a apoyar ningún gobierno de Mariano Rajoy”, “ votar a Rajoy sería un disparate”, etcètera. Aleshores, al juliol, mitja dotzena de pares fundadors de Ciutadans (Albert Boadella, Félix de Azúa, Francesc de Carreras, Arcadi Espada..., persones a qui el règim del 78 ha convertit en académicos de la Lengua, en artistes mimats pel diner públic, en petits o grans mandarins intel·lectuals i/o mediàtics) van exercir la seva autoritat i van comminar Albert Rivera a aixecar el veto a Rajoy.
Entre això i les pressions, sens dubte més discretes, de l’Íbex-35, l’efecte va ser fulminant: el 28 d’agost, aquells mateixos que havien exigit al PP proposar un altre candidat si volia seguir governant rubricaven amb Rajoy un pacte per investir-lo president. Però amb això encara no n’hi havia prou, perquè el PSOE de Pedro Sánchez seguia encastellat en el “no es no”. La conclusió era clara, i el PP la va explicitar: únicament una crisi del PSOE podia salvar la legislatura.
Dit i fet. Després d’unes setmanes de maniobres de tempteig, dues de les figures més representatives de l’hemisferi esquerre del règim del 78 -l’un des de la política, l’altre des de la comunicació-, Felipe González i Juan Luis Cebrián, van passar a l’atac. El primer, amb la seva autoritat històrica, va legitimar (“me he sentido engañado”) la conjura dels barons contra Sánchez; el segon, amb un editorial (“Salvar al PSOE”) i una portada (“Sánchez se atrinchera tras su cese”) antològics d’ El País, va infligir el cop de gràcia al líder socialista que s’havia convertit en una gravíssima amenaça per a la preservació de l’statu quo, tant si forçava noves eleccions per Nadal com si -encara pitjor!- intentava un pacte amb Podem i els independentistes.
Des de la caiguda de Pedro Sánchez -i han passat només dues setmanes- el panorama ha canviat completament. Així com, 35 anys enrere, es deia de Leopoldo Calvo-Sotelo que semblava que hagués nascut només per ficar Espanya a l’OTAN, avui es pot dir de l’asturià Javier Fernández (“el hombre prudente”, l’afalaguen els botxins de Sánchez) que sembla que hagi nascut només per aconseguir que el PSOE faci possibles quatre anys més del PP de Rajoy a la Moncloa.
Que la més que probable abstenció socialista en segona volta tingui conseqüències devastadores per al PSOE (en termes de desafecció de militants i desbandada de votants, de ruptura de la disciplina parlamentària, d’allunyament del PSC...), això no sembla que preocupi gens els conspiradors de la tardor del 2016. Igual que totes les elits dels règims desnonats per la història pensen, com Madame de Pompadour, que “après nous, le déluge”.
