El Règim del 78 va començar el 23-F

El 23 de febrer de 1981 a les 18.22 de, els sis autobusos que traslladaven els guàrdies civils colpistes aparcaven a la Carrera de San Jerónimo. Quatre anys després, l’ultradretà Alberto Royuela els va comprar: tres a la dona de Tejero, a qui visitava a la presó militar de Figueres, i els altres tres al jutjat militar d’instrucció núm. 2 de Madrid, i ell mateix i uns quants amics els van conduir fins a Catalunya. Els va guardar en un magatzem seu a l’Hospitalet, amb entrada per l’autovia de Castelldefels. “Guardo els autobusos com a patrimoni històric –ens va dir a Josep Playà i a mi, que els vam poder fotografiar i tot— per a un futur museu, que fins i tot pot interessar els de l’altre costat, i per si algun dia tornen a fer falta, perquè ja coneixen el camí”.

No caldrà que es moguin on sigui que són, si és que creuen en la resurrecció del cos místic de la ferralla, perquè la marxa enrere que pretenia el 23-F ha anat consolidant la ruta inversa del cranc. Les regressions institucionals arrenquen del cop d’estat del 23 de febrer de 1981, que, en aquesta tessitura, tampoc seria precís qualificar d’intent més enllà de l’operatiu tàctic. En certa manera, doncs, formulo la hipòtesi que el Règim del 78, tal com avui el percebem i el patim, va començar el 23-F.

Avui la Constitució vigent de 1978 es pot dir obertament que ha estat tan sentenciada pel Tribunal Constitucional que, si ja seria antiga per intrínsecament antiga en un temps que corre a la velocitat tecnològica del moviment uniformement accelerat, és encara més vella perquè la majoria d’intervencions d’aquesta jurisdicció han estat reaccionàries: seria d’interès estudiar-ho acadèmicament. L’argument ad hominem que la Constitució era progressista el 1978 i és reaccionària el 2021 és que aleshores José María Aznar la criticava –els sis articles publicats a La Nueva Rioja el 1979 en donen fe– i avui n’és un acreditat defensor.

La marca “Règim del 78” s’ha naturalitzat des de la lògica que arrenca de la Constitució, però els greuges que se li atorguen no són tots ben bé seus. La Constitució era, mirant enrere, una superació legislada del franquisme, i això no era per menystenir com es menysté amb massa lleugeresa des de sectors que no tenen ni punyetera idea del que és lluitar contra una dictadura militar. L’amnistia de doble recorregut pretenia tancar la Guerra Civil amb una reconciliació que defensaven no precisament els tirans sinó les víctimes, de Gregorio López Raimundo a Lluís Maria Xirinacs. Sigui com sigui, va faltar coratge almenys per inhabilitar a perpetuïtat els polítics, policies i militars més compromesos amb el feixisme.

Ja abans de les primeres eleccions de 1977, però, les cotes de llibertat van anar pujant, entre altres coses perquè bona part dels franquistes tenien una por que no havien conegut, i per evitar-se tràngols pitjors s’apuntaven a canvis reparadors, sovint amb la llagotera sobreactuació dels conversos. Des del punt de vista de la llibertat d’expressió, només cal anar a l’hemeroteca per fer l’odiosa comparació entre què es publicava aleshores i què es publica ara. I compulsar que entre 1976 i 1981 es van amnistiar els delictes de sang d’ETA, es va restablir la Generalitat des de la legalitat republicana, el govern Suárez es va posicionar amb els països no-alineats... Precisament perquè la democràcia s’anava enfortint amb l’acumulació de forces, els feixistes i els aparells de l’Estat afectes van conspirar per fer el 23-F. Resulta doncs que la primera reacció contra el Règim del 78 va ser un cop d’estat feixista, i que el deep state que el va materialitzar, abans ja havia escrit les pàgines més negres de la Transició, que avui els seus detractors utilitzen en sinècdoque per esmenar-la en la totalitat.

El potencial de llibertat i, molt especialment, el règim autonòmic liderat per nacionalistes bascos i catalans, molestaven tant l’extrema dreta que van perpetrar un cop d’estat per encongir-lo. A partir del 23-F, el 1981, comença la cursa de capolar una democràcia “bastant consolidada”, segons la va qualificar Jordi Sànchez als cursos sobre la Transició que l’any 2000 va endegar el departament d’història contemporània de la UB, per fortuna editats en sis volums a cura dels professors Aracil, Mayayo i Segura... I ja s'alertava premonitòriament dels “obstacles de la memòria selectiva i del presentisme”.

El primer gran retrocés és la Loapa, que retalla considerablement el concepte d’autonomia del 78 i que treu al carrer una de les primeres grans manifestacions per les llibertats nacionals, el 14 de març de 1982. Entre els episodis culminants del retrocés persistent: la llei de partits (2002), la sentència del TC sobre l’Estatut (2010), la llei de seguretat ciutadana –coneguda com a llei mordassa (2015)–, l’aplicació de l’article 155 a Catalunya (2018), els judicis i penes de presó pel Procés (2019) i la cascada de restriccions de la llibertat d’expressió que sentencien els tribunals i que permeten inhabilitar tot un president de la Generalitat per haver penjat una pancarta, decidir el llenguatge dels mitjans de comunicació públics, empresonar un raper, tenir-ne un altre exiliat i, en el rigorós present, fer fora d’un cop de ploma administratiu Pau Juvillà, tot un diputat elegit pel poble i membre de la mesa del Parlament. Text del context de la Causa general dels 3.628 represaliats que assenyala Jordi Panyella (Angle, 2022).

Seria interessant detallar la cascada de lleis de rang menor, reglaments i decrets que efectivament fan que avui la democràcia estigui en el seu perfil més baix. Potser més que blasmar el Règim del 78, “indiscutiblement democràtic” segons Heribert Barrera als cursos esmentats, seria més exacte precisar que el veritable problema va ser, és, el Règim del 81. I rescabalar l’honor dels lluitadors valents i generosos que van saber superar el totalitarisme anant més enllà del país fracturat dels vencedors i vençuts que, com va assenyalar Josep Benet, el franquisme va mantenir tant de principi a final que a Jordi Carbonell encara el van torturar el 1973 per parlar en català etzibant-li a hòsties el dret de conquesta.